"El seculòrum i la seculera. Contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral" és un treball dedicat al folklore narratiu valencià que està vinculat a l’expressió del sexe. Té com a objectiu principal la posada en valor d’un subgènere que, tot i presentar encara una certa vigència en la tradició oral, en el context valencià, a diferència d’altres territoris, fins ara no havia estat recopilat i estudiat de manera monogràfica. Suposa una aportació a la rondallística valenciana, oferint, per una banda, una antologia d’un centenar de contes i acudits recopilats de la tradició oral. És el resultat d’un treball de camp dut a terme en diverses poblacions tant de l’àrea lingüística valenciana com castellana. Hi ha una sensibilització per reproduir els materials orals a través de transcripcions fidels perquè tinguen validesa alhora com a documents etnogràfics i com a testimonis d’un patrimoni lingüístic. Per altra banda, en el treball s’ofereix un estudi introductori per a entendre aspectes relacionats amb els relats quant a textos literaris, com ara, els recursos humorístics en què es basen, o referits al seu context, per exemple, les fonts i els àmbits en què es difongueren. Així mateix, en l’estudi es fa una proposta de classificació dels materials seguint l’índex de tipus rondallístics The Types of International Folktales.

Els trinquets són els grans oblidats dels nostres pobles, joies arquitectòniques caigudes en desgràcia que, per estranyes i capricioses conjectures de la uniformitat, han arribat a aquest present ferides i amb escasses possibilitats de reverdir els seus temps gloriosos d’escales plenes i ben acolorides d’aficionats. 

L'alimentació, com a fet cultural, pot provocar conflictes, ja ho sabem. I històricament, al nostre país, amb la coexistència entre cristians, jueus i musulmans, hi havia problemes. És un fet que la majoria d'acusacions en la Inquisició de València contra jueus i moriscos provenen, molt més que de fets estrictament religiosos, del menjar i el beure: què mengen, què no mengen uns i altres, com ho fan, quins rituals observen o ignoren, quan dejunen i quan no... En "Sense porc. L’alimentació en les identitats culturals de jueus i moriscos i en la seua persecució per la Inquisició de València" es descriu i explica aquest tipus de conflictes, amb algunes idees centrals: la culpabilització de la víctima, que s'obstina en mantenir la seua identitat diferent, el paper vital de les dones en la transmissió generacional de les tradicions culturals en l'àmbit domèstic, i sobretot, la tesi que un hàbit cultural com és el menjar té més d'identitari, propi d'un grup social, que no de religiós.

A un tir de pedra. Les més belles sendes de la Safor és un llibre adreçat a persones amb l’interés o la curiositat per conéixer les muntanyes de la Safor. 

«Tinc una barraqueta que no té trespol, i a la matinadeta ja li pega el sol». La cançó no descriu una situació bucòlica, aquella barraqueta tenia una funció més pragmàtica... Arreu del territori valencià, sovint et trobes casetes disperses que tenien un ús agrari o de gestió de l'espai forestal al passat. Són habitatges senzills que no solien estar habitats de continu però tampoc estaven deshabitats, que han tingut un ús temporal. Viure a la caseta. L’hàbitat tradicional valencià de temporada ens les apropa i ens explica les seues característiques i les formes de vida associades. Aquest tipus d'habitatge pren sentit i es consolida especialment des del segle xviii fins a mitjans del xx. Tenien en comú estar prou lluny del nucli de població per no pagar la pena anar a casa des del lloc de treball cada dia, amb els mitjans de l'època. L'estudi de caràcter general es completa amb l'aproximació a tres tipologies concretes d'hàbitat temporal relatives a tres zones geogràfiques valencianes diferenciades: la de la marjal de l'Albufera, les agrupacions de casetes i bodegues entre la Serranía i el Camp de Túria i les cases amb riurau de les comarques centrals.

La mort és una constant en la vida. Totes les persones sabem que més tard o més prompte hem de passar per aquest trànsit, i hem de morir sense poder fer res. La societat contemporània viu immersa en una cultura que tendeix a amagar la realitat de la mort, rellevada a un simple fet biològic. Tanmateix, abans que aquests canvis socials estandarditzaren el ritual de la mort, els valencians tenien els seus particulars ritus funeraris, bona part dels quals tenien un fort component femení, que anava des de l’atenció als moribunds, l’amortallament i la vetla, fins a l’organització i pràctica del dol. En molts pobles eren també les mateixes comares qui també amortallaven els cossos. Les dones ajudaven a nàixer, i també acompanyaven en la mort. Pel que fa al títol, Animetes santes, fa referència a un costum molt popular en les cases dels nostres majors, quan les dones encenien unes espelmes o animetes en record dels difunts de la família. Normalment, també col·locaven les fotos dels difunts davant de cada animeta. De vegades també l’animeta era considerada com una mena de «lar» protector de la família i per això li encenien una espelma, encara que no fora Tots Sants ni Ànimes. Així, en el costum popular valencià les «animetes santes» eren les ànimes de tots aquells difunts familiars que protegien els vius.

Gat vell és un text que parla de dites, frases i refranys propis de la gent de mar. Un treball de recol·lecció oral al llarg de més de vint anys, que no hauria aplegat a bon port sense la pacient i sàvia col·laboració coral de persones que van viure, estimar i patir la vida en la ratlleta blava. Vida dura i patiments que feren dir als pensadors clàssics que hi ha tres classes d’hòmens: els vius, els morts i els qui van per la mar. Autèntics gats vells carregats de sàvia experiència que bastiren una part bàsica de la nostra cultura patrimonial. Un patrimoni que cal posar en valor i difondre per salvaguardar-lo de l’oblit en temps de canvis fonamentals. Veus, dites i sons que no moriran mentre hi haja gats vells que maulen a la lluna amb paraules de mar.

Davant la realitat del paisatge quotidià que sovint mirem i no veiem, i la del recurs cultural, visual i didàctic de l’horta de València, referent mundial entre els anomenats paisatges culturals, Les plantes del nostre entorn. Flora silvestre de Paiporta recopila la meravellosa diversitat vegetal que habita els nostres camps i el nostre espai urbà, amb l’objectiu de promoure el seu coneixement des de qualsevol enfocament. Potser noms siga necessària una mínima espenta per aproparnos amb una altra mirada a les plantes del nostre entorn. Amb aquest objectiu, el llibre presenta una acurada selecció de fotografies, amb descripcions senzilles, quasi limitades als caràcters importants per reconèixer la planta tractada o diferenciar-la d’altres semblants. La posterior descoberta d’aspectes relatius al seu origen, la seu ecologia, els seus usos populars o altres curiositats insospitades, ajudaran, a més a més, a conéixer-les i estimar-les.

Guadassuar conserva amb plena vigència dues festes excepcionals, la Fira de sant Vicent i les Danses, una a l’hivern i una a l’estiu, dues festes arrelades al passat i arrelades a la terra. El pas dels segles no ha fet més que adaptar-les, actualitzar-les a cada moment segons anava transcorrent el temps. Queda per als nostres dies, analitzats cada un dels seus elements, el que podríem considerar com un cas d’arqueologia etnològica. Lluny de recuperacions d’alguna cosa que es feia temps enrere, lluny de còpies del que fan altres llocs, lluny d’invencions amb més o menys enginy i èxit, any rere any les Danses i la Fira, i dins el context festiu valencià, es converteixen en sengles manifestacions d’identitat col·lectiva i alhora de cohesió social. Són festes úniques, dos festes exclusives. Són dos festes del poble.

Contalles de iaios i iaies, és un recull de trenta rondalles arreplegades al llarg de cinc comarques (L’Alcoià, El Comtat, La Marina Alta, La Marina Baixa i El Vinalopó Mitjà) del meridional valencià. Les contalles arreplegades per Jordi Raül Verdú ens endinsen en tot un univers de personatges tan originals i majestuosos com estrafolaris i arquetípics. Personatges que viuen aventures o desventures alegres, tristes, meravelloses, costumistes, cruels; que se’n riuen dels límits de la crua i sovint extremadament dura realitat. Són les nostres històries primigènies contades en la llengua genuïna que ens humanitza i ens dignifica. Conviden a una lectura feliç i assossegada, però, per favor, imagineu-les contades —l’estil sintàctic i fraseològic de l’autor invita a fer-ho—, per a després contar-les vosaltres. Perquè on es pose una divertida, trista o bella rondalla narrada a la “vora de la llar”, “prop del foc” —o a la fresqueta d’una plàcida nit d’estiu—, i encetada amb l’encisador i màgic “Això era una volta”, que s’admiren les de potents rajos lluminosos i efec­tes sonors inversemblants.

Al nord de la comarca de la Safor s’alça un compacte i piramidal massís calcari coronat per un dels cims senyers de la província, proveït d’unes profundes arrels que s’endinsen al passat més pregon del País Valencià, El Mondúver. 

El Mondúver a un tir de pedra conté 408 pàgines a tot color amb 32 rutes de 4  nivells de dificultat distingits per colors. És un llibre de senderisme, però no únicament ja que els autors aprofiten per a il·lustrar al lector dels nombrosos valors etnogràfics que es poden trobar a cada ruta. És també un llibre de capçalera per viure la propera eixida a la muntanya abans i tot de fer-la.

"Som sentits, som vivències, nosaltres i els nostres llocs, emocions a flor de pell, present i passat, i formem part de la terra igual que la terra forma part de nosaltres. El Mondúver, l'Auir, la marjal: són en el nostre passat i en el nostre present i necessitem que continuen sent en el futur de l'ara. Perquè si els nostres llocs deixessen de ser, també deixa de ser el nostre passat, el nostre present, el futur que nosaltres voldríem per als que vindran. Els que seran allò que siga la terra que ara els deixarem." text dels Saforíssims.

Malgrat el renom i la dimensió que han adquirit les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí en els darrers anys, arran la declaració com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, fins al moment no s’havia fet cap estudi sobre una de les seues danses més emblemàtiques, la dels Bastonets. Els bastonets d’Algemesí descriu el ball de bastons algemesinenc des de 1839 fins al present, a través dels canvis constants que ha anat patint amb el pas del temps. Modificacions en la seua indumentària, en els balls i en la música, en la composició de la colla, en el número de colles, en la introducció del gènere femení en 1980, en el significat del ball, etc. El sentit original dels Bastonets era ser un dels rituals festius de la celebració, “ballant-li a la Mare de Déu”, però avui és ja un element representatiu i identitari d’Algemesí i de la cultura valenciana. L’obra no ha consistit solament en la realització d’una descripció etnogràfica d’aquesta dansa, sinó que al llarg del treball es fan comparacions amb altres balls de bastons valencians, i en menor mesura, de danses de pals d’altres indrets de la geografia es­pan­yola.

Fem safareig pretén donar veu a les dones que anaven als llavadors, perquè aquests no només han estat lloc de trobada on es reunien les veïnes per netejar la roba, també eren un escenari privilegiat on compartir experiències i converses. Podríem dir que venien a ser quelcom semblant a les xarxes socials de l'època. Els homes es trobaven al casino del poble i les dones, al llavador? I pobre de l'home que s'atrevira a rondar per allí! Aquest treball permet conèixer de prop llavadors de gran bellesa, a la vegada que treu a la llum el testimoni d'una trentena de protagonistes i estableix un diàleg entorn el procés de la bugada. Tot plegat vol servir d'homenatge a tantes dones que carregaven cada dia amb una tasca tan feixuga com silenciada.

Estratègicament arrecerat a la vall septentrional de la serra de Mariola, el parlar d'Agres (el Comtat) manté el sabor ancestral d'una manera de comunicar-se única al món i és alhora punt de trobada dels parlars de la Vall d'Albaida i la Costera amb els de l'Alcoià i el Comtat. Agres i dolces apareix amb la voluntat de divulgar i repopularitzar un material lingüístic i literari ben viu. A més d'una descripció del parlar agresà i un detallat corpus toponímic, conté un extens aplec etnopoètic de rondalles, refranys, frases fetes, cançons, versets, endevinalles i altres creacions col·lectives que són bona mostra de la riquesa oral que atresoren els nostres pobles i que ajuda a ampliar i acolorir els repertoris del valencià actual.

Fantasmes al palau és un compendi de successos que voregen el món paranormal, la fantasia i l'univers esotèric dels valencians. Mags, bruixes, fantasmes, éssers d'altres mons i dimensions, ànimes invocades en rituals iniciàtics, successos sense explicació o paratges inquietants s'uneixen en aquesta obra per oferir un mosaic del món misteriós dels valencians. Des dels plors dels nadons segrestats que ja no habiten l'hospital fins els objectes venerats pels valencians. Des dels fantasmes que viuen als palaus fins les veus que encara es fan sentir en el castell derruït. Els valencians tenen els seus relats estranys i misteriosos, els rituals curatius i les tradicions confessades a mitja veu.

Actualment és ben conegut què és això de la Santa Companya gallega, o que els morts de les tribus índies van a parar al cel del gran Manitú. D’aquestes històries en tenim tantes com els gallecs, els pobles foscos de l’Europa del nord i del centre, o els indis americans. Bruixes, dimonis i misteris recull alguns d’aquests elements de la cultura popular pròpia, ja siga per que l’autor els ha viscut en carn pròpia (fetilleres de les Useres) o d’altres informants, les ha recollit de fonts literàries o de documents de segles passats. A cavall entre la imaginació, la literatura i la vida diària llegirem casos de sanadores, sabrem què es trobaren als segles xiv i xv quan feren investigacions per casa nostra, coneixerem de l’existència d’una cadira abacial endimoniada, i molt més.

Hi havia un temps en què el carrer era dels xiquets. Els podies veure jugar als quatre cantons, a acaçar-se, a amagar-se, a les boles, a la corda, a les xapes, al sambori, a la trompa... Un temps en què els grans també jugaven a les birles, al canut, a l'escampilla... I en què els joguets no es compraven a les tendes, sinó que te'ls fabricaves tu mateix. Hi vols aprendre a jugar? T'agradaria saber fabricar instruments musicals amb canya, convertir joncs en mobles i embarcacions, volar molinets o milotxes? A què juguem és una classificació amena i entretinguda dels nostres jocs tradicionals, la història i les regles. Un llibre útil per a pares i mestres, per a tots aquells que han crescut però no han oblidat que un dia, van ser menuts. Un llibre no sols per a ser llegir, sinó per a ser jugat en companyia dels més joves. Com diu l'autor: "Els jocs no moren, tan sols, passen de moda, resten adormits, oblidats. La majoria poden tornar, despertar, recordar-se, això sí, evolucionats i diferents de com els jugàvem abans".

Aquest és el tercer -i darrer- volum del Costumari Valencià. L'autor ha afegit una cinquantena d'articles nous sobre aquelles coses que els valencians fem impulsats per la tradició. Si hi ha cap costum que no hi siga, l'haurà de recollir un altre, Bernat Capó ja ha fet la seua tria. Alguns d'aquests costums encara estan vius als nostres pobles, altres han canviat molt i uns altres han desaparegut. Tots, però, diuen alguna cosa sobre la nostra manera de ser. En aquest volum podem trobar el mal d'ull, les albades, els ocells pouadors, l'embotit...

La Dansà del Real, 400 anys d’història (1610-2010) és un treball d’investigació sobre la transmissió de la dansa i música de Teulada (Marina Alta), al poble del Real (La Safor), just al moment de la repoblació l’any 1610. La Dansà com a manifestació folklòrica més antiga de la nostra terra, amb origen medieval, apareix com un ball ritual, solemne, utilitzat pel poble pla. Al Senyoriu del Real, durant aquest llarg període de temps, s’ha viscut davall la protecció de la família més destacada de la noblesa valenciana, Els Borja, on els nous pobladors han intentat adaptar-se a les noves tendències i produccions del mercat, el sucre de canyamel, la morera, la pansa, l’hortalissa i la taronja. Finalment, a l’època contemporània, el bon fer dels realers en la cura de les tradicions populars, ha mantingut el ball de la Dansà. I gràcies a una forta tradició musical, s’ha pogut conservar i recuperar la partitura de la Dansà tradicional del Real, en mans de Josep Maria Bañuls Signes, conegut per tots com “Pepe Barret”.

Quan el nostre poble pregunta “a quin sant?”, està preguntant pel motiu o causa última d’una cosa, tot posant en dubte els motius o les causes en qüestió. En El sant del dia, espigolant en costums ancestrals o més recents, Alfons Llorenç ens proposa reflexions per a cada dia de l’any. Sense descartar les vides reals dels sants, tot i que no d’una manera plana, va fent capbussades en els nostres orígens. No és, per tant, un llibre per a llegir de seguideta, sinó per a paladejar cada dia la pàgina que li toca i meditar-la més temps encara del que ens ha costat llegir-la. En acabar, ens coneixerem bastant més, almenys com a col·lectiu.

Premi de la crítica dels escriptors valencians.

A l'actualitat, la millora en les condicions de navegació i el progrés en les previsions de l'oratge han facilitat el treball dels mariners. Aquesta Mediterrània nostra, però, sempre acarona imprevisibles canvis d'oratge. De sobte, sense avisar. Treballar en la mar presenta situacions difícils, massa a sovint dramàtiques, per això no és estrany que el mariner busque protecció en la divinitat. Devocions marineres a terres valencianes fa una aproximació a la religiositat popular en les poblacions costaneres valencianes. Ens parla de l'origen de les advocacions que han arrelat, fent una especial referència a les de la ciutat de València i el seu entorn mariner. Un llibre que ens ajuda a conéixer, a través d'un aspecte poc tractat, el món mariner valencià.

La Safor és mar i platja, món rural i centre comercial, festes i gastronomia, els grans clàssics del segle XV i la família Borja, però també muntanyes, valls, rius, boscos, barrancs, fonts, marjals, vies verdes, castells, monestirs, aqüeductes, coves i avencs, amb un nexe comú: una xarxa de sendes de muntanya i de pistes forestals que demanen ser explorades i que ens conduiran a tota mena de tresors naturals que desitjarem revisitar sovint, perquè ens esperen i els tenim colpidorament prop, a un tir de pedra.

El nostre poble ha cantat –i canta– per a totes les situacions vitals i, especialment aquelles que li són més properes, més quotidianes. Per això en aquest llibre fem un repàs cantat per la més genuïna dieta mediterrània. És, per tant, un fidel reflexe del que som. Mengem i cantem. Cobles amb motivacions agrícoles i gastronòmiques arreplega, més de 500 cobles, algunes d'elles arreplegades directament d'informants i, per tant, inèdites. És un homenatge als llauradors, tan poc valorats, i que amb el seu esforç, contribueixen a la nostra manutenció. Un reconeixement, també a pastors i ramaders, amb els quals l'autor, com antic conrador de conills comparteix tantes coses.

Quan els autors eren xiquets estaven fascinats per les històries que els seus iaios i altres vells del poble contaven de la seua joventut, les festes, la guerra, l’estraperlo, i de totes elles una va deixar una petjada profunda, la dels treballadors que des del Poble Nou anaren a l’Orà a guanyar un jornal més digne. A ells els costava creure que del seu poble on tots podien treballar a la construcció, la gent haguera de marxar, i encara els sobtava més vore com quedaven vells que sabien francés o algunes paraules en àrab. Amb els anys aquests interés va anar prenent, de mica en mica, la forma d’un llibre que intenta recuperar la història comuna de tanta gent de la Marina Alta que, des del segle XIX i fins a mitjans del XX, van haver de recercar una vida millor fora del territori valencià.

El Costumari Valencià de Bernat Capó arreplega, en un centenar d’articles curts, aquelles coses que els valencians fem impulsats per la tradició. Alguns d’aquests costums encara estan vius als nostres pobles, altres han canviat molt i uns altres han desaparegut i tots diuen alguna cosa sobre nosaltres. En aquest volum podem trobar les costuretes, els curanderos, la dolçaina, el sereno, la xocolatada, la botija, l’estraperlo, les romeries, les saladures o la salmorra…

El Costumari Valencià de Bernat Capó arreplega, en un centenar d’articles curts, aquelles coses que els valencians fem impulsats per la tradició. Alguns d’aquests costums encara estan vius als nostres pobles, altres han canviat molt i uns altres han desaparegut i tots diuen alguna cosa sobre nosaltres. En aquest volum podem trobar els altarets casolans, la caragolada, l’alfàbega, la verema, les ploradores, el carnestoltes, les carreres de gall, el diumenge de pinyata…

Màgia per a un poble és una guia divulgativa sobre les creences i costums màgics arrelats en la cultura dels valencians. Es divideix en dues parts. La primera, tracta sobre Criatures màgiques de l’imaginari popular. A partir d’un minuciós estudi de material rondallístic i folklòric, l’autor ens explica, com en una guia, quines eren les criatures fantàstiques i els mites en què creien els nostres avantpassats: les bubotes, els donyets, les encantades, els gegants, els ogres, els dracs, les serps… amb exemples documentats en la tradició oral dels nostres pobles. En la segona part del llibre, ofereix als lectors més aventurers una ruta de tresors amagats; explica quins eren i en què consistien els oficis màgics (curanders, oracioners, tallanúvols, eixordadors…); recorre els dies més assenyalats del calendari màgico-religiós, per recordar els orígens de les distintes creences; i per últim, s’apunten les plantes amb propietats màgiques.

Els valencians d’Algèria (1830-1962). Memòria i patrimoni d’una comunitat emigrada és un estudi sobre la presència valenciana dins de l’excolònia francesa d’Algèria. Així mateix reivindica el patrimoni cultural que la comunitat que emigrà a aquell país ha aportat al poble valencià. Està basat principalment en entrevistes realitzades a persones que d’una manera o d’altra han conegut aquella realitat.

Tracta, per una banda, les característiques de l’emigració valenciana, vistes a través dels ulls dels seus protagonistes. Per què emigraren? Com s’hi adaptaren? Amb qui convisqueren? En què treballaren? Com passaven el seu temps lliure? S’observarà de seguida que molts elements que s’exposen en aquest estudi es repeteixen en altres comunitats d’emigrants; com ocorre ara i ací, entre nosaltres.

Moros i cristians. Una festa fa una descripció i anàlisi de la festa de Moros i Cristians. Una festa que a data de hui, per nombre de celebracions i de participants, és sense dubte, la més popular del País Valencià —en poc menys de quaranta anys s’ha passat de trenta poblacions que la celebraven a les vora dues-centes actuals. L’obra situa la festa geogràficament i històricament, tot incidint al segle XIX, moment en què aquesta adquireix al nostre territori unes característiques pròpies que la fan única al món. Altres aspectes més puntuals, com ara el component mític i religiós, el calendari i la seqüència festiva, la distribució del col·lectiu fester en filaes o comparses, les ambaixades, la música, la pólvora i la gastronomia, completen aquesta engrescadora panoràmica.

La producció de pansa desenvolupada al Marquesat de Dénia al llarg del segle dinou va portar nombrosos comerciants britànics a les nostres terres. Durant dècades conviviren sense dissensions anglesos i deniers, no obstant les autoritats catòliques van denegar sepultura religiosa als ciutadans protestants. La preocupació de la comunitat anglesa per disposar d’un cementeri, on poder ser soterrats dignament si els sobrevenia la mort, augmentava davant els successos que es presentaven en altres poblacions espanyoles, on eren habituals els fervorosos creients soterrats a la platja, llençats a la mar per a pastura de sardines, o inhumats als jardins de les fàbriques de gas.
Amb la voluntat de recuperar aspectes que incloure en la història documentada, El Cementeri dels Anglesos (1856 –2006): L’herència britànica a Dénia és una biografia de la colònia britànica i dels súbdits que foren soterrats al Cementeri dels Anglesos.

El present llibre pretén, per una banda, recuperar el passat d’aquells artefactes, avui quasi en desús, destinats a l’extracció d’aigua per al conreu de les terres i el consum de les persones i, per una altra, plantejar i qüestionar el present de les reserves hidrològiques de les conques del terme de Pego. En ell s’inventaria la quasi totalitat de motors de reg que hi funcionaren des de finals del segle XIX. Un paisatge replet de xemeneies ens mostra un passat històric vinculat a una puixant agricultura. Els anàlisis químics actuals de les aigües ens mostren, en canvi, un futur menys prometedor.

Llegendes del sud és un viatge pels espais llegendaris de la geografia valenciana: un viatge circular que comença i acaba a la mar de Dénia i Xàbia i que proposa, més enllà del recorregut físic –el llibre ben bé podria fer les funcions d’una guia turística sobre paisatges i paratges certament espectaculars–, una travessia emocionant cap a la imaginació popular dels valencians.

Pobles, tossals, serres, fonts, barrancs, platges, arbres, edificis, carrers, festes, bandolers, moriscos, amors, castells, creences, costums, sants, dimonis, encantades... Són els protagonistes dels vora dos-cents motius llegendaris que teixeixen l’obra: uns motius que recullen, en bona mesura, la capacitat i la voluntat del poble valencià per a interpretar la vida i reinventar-la amb el pebre i la sal –diguem-ho així– d’un cert sentit màgic. Són també el pretext fantàstic per a la literaturització del país i la reivindicació dels seus valors culturals, històrics, etnogràfics i naturals: per a la recreació, en definitiva, de les nostres essències, la nostra mar, les nostres muntanyes i la nostra veu singular en la complexa simfonia de la humanitat.

Als pobles de les comarques centrals valencianes, l’anomenat territori diànic, podem trobar persones que, sense ser-ne conscients, guarden un valuós tresor en perill d’extinció. Es tracta d’un saber mil·lenari sobre els usos que els nostres avantpassats feien de les plantes que ens envolten. Des del guariment d’un refredat fins a consolar a una jove que ha perdut l’enamorat, passant per una tissana digestiva. Només cal saber distingir les herbes o arbres que tenim més a l’abast. En aquest Costumari botànic podem trobar un primer apunt de la immensa saviesa dels nostres majors, tot adobat amb cites literàries des d’Homer a Enric Valor, poemes, cançons populars… sempre al voltant del món vegetal i les seues virtuts.

Durant més de cent anys, els habitants del Poble Nou de Benitatxell van creure que un fill del poble, després de fugir de la justícia espanyola per un assassinat, s’havia convertit en un dels bandolers més importants de l’illa de Cuba, Manuel García, el rey de los campos de Cuba. Les aventures d’aquest bandoler, les seues malifetes i la seua mort es contava a la vora del foc a l’hivern o a la fresca de l’estiu fins arribar a convertir-se gairebé en un heroi local, al que només la televisió provocant el silenci de la tradició oral, li va poder treure la fama.
En aquest treball realitzat a partir de les fonts escrites i la memòria oral, s’intenta descriure com es vivia al Poble Nou de Benitatxell en el temps de Manuel Garcia, i sobretot s’esbrina quina part de la llegenda de Manuel Garcia és realitat i quina fruit de la imaginació dels seus conciutadans.

La millor manera de prevenir, controlar i extingir un incendi és conèixer el seu origen, la font de calor que l’origina i els factors que el desencadenen. El coneixement de la dinàmica de l’incendi, aporta llums sobre com podria haver-se evitat, limitat la seua propagació i, en conseqüència, haver-ne mitigat els danys. Tota recerca ha de seguir una metodologia basada en les observacions de camp i la presa de mostres. Les investigacions d’incendis que es fonamenten únicament en les manifestacions realitzades pels testimonis són acientífiques. Mai no hem d’oblidar que, sovint en aquest camp, allò que sembla, no és el que realment s’esdevingué. A l’igual que en la medicina forense, en la part de l’enginyeria forense que estudia l’origen i causes dels incendis és l’escenari on aquests transcorregueren el que explica com s’esdevingueren els fets.

Hi ha llocs, persones o situacions que, per les més diverses raons simbolitzen la memòria de la nostra infantesa. Per a l’autor, Pego és la seua; però el cert és que en aquest llibre podem trobar aquests llocs, persones i situacions que són la infantesa de tota una generació, la de l’autor. I, per als més joves –com ara el nebot Quim a qui va començar contant-li aquestes escenes quotidianes–, és un món que té l’encant d’allò desaparegut i és la base del món que vivim ara. Com un costumari alhora una mica nostàlgic i personal (el visqué el propi autor) i cruament col·lectiu perquè hi traspua la fam, que feia aprofitar fins i tot les bonyigues per a una varietat immensa de funcions, cada curtíssim capítol és una crida del passat, una pedra en els marges de la memòria.

En El llenguatge del vestit, es tracta el vestit i complements d’ús civil, especialment els valencians, dels segles XVIII i XIX, mirant més enllà de l’estudi de la simple creació artística o la societat que l’ha fet possible, és a dir, es tracta d’interpretar el seu llenguatge, el missatge que transmet segons les persones que el vestien i el grup social al qual pertanyien. Com pertoca a un llibre de cultura popular, doncs, posa el seu èmfasi en el vestit en relació amb les persones: en la seua producció (dones, xiquetes i llauradors en casa, fabricants de teixits i ventalls…), la comercialització (molt a sovint el mateixos productors o, fins i tot orxaters o venedors de fruites)... i, finalment el que cada vestit feia entendre de qui el duia (sexe, estat civil, classe social...). En definitiva, les peces de roba que encara avui ens diuen tant de qui les vesteix, estan ahí per a comunicar-nos el que fa segles significaven per als nostres avantpassats.

El viatger, que ja ens conduí en una altra ocasió per terres de la Marina en Espigolant pel rostoll morisc, deixa caure la seua mirada i els seus pensaments per la Vall de Gallinera, El barranc de l’Encantada, la Vall d’Alcalà i la Vall d’Ebo. En definitiva, per una Terra de cireres dolça i refrescant com les cireres mateixes i, també, irònica i angosta com el Barranc de l’Infern, que els fa de columna vertebral. Perquè és la Terra de cireres del nostre viatger —que, tot i el genèric, no podia ser altre que Bernat Capó—, la que ell s’estima i coneix, la que ens presenta als lectors de manera que, potser involuntàriament, no ens deixa cap altre remei que emprendre la nostra pròpia ruta a la recerca de les petjades morisques, de la dimensió màgica de la qual ens parla o bé, simple i feliçment, de les cireres; sense que quede clar quin d’aquest elements és el més fàcil de trobar.

A Toponímia del Poble Nou de Benitatxell trobem que els autors han realitzat un acurat estudi a partir de fonts orals i escrites per a recollir i sistematitzar la toponímia existent al Poble Nou de Benitatxell.
Fruit d’aquest treball són aquestes pàgines que ens fan valorar la riquesa toponímica de les nostres terres i les relacions amb les cultures que han poblat aquest territori, des dels musulmans i els repobladors catalanoparlants als “poblers” actuals.
En resum, un treball necessari en un moment de pèrdua de la tradició oral pel canvi socioeconòmic i l’especulació urbanística que ha sofert el poble en els darrers trenta anys. Un estudi que no només interessarà als lingüistes sinó que d’ací un temps serà una eina fonamental per a qualsevol estudi històric o per al coneixement del nostre passat d’abans del turisme.

Tant les edificacions rurals destinades a habitació temporal i a diferents activitats agropecuàries i pesqueres, com les escasses construccions amb finalitat industrial o les nombroses estructures emprades per captar l’aigua, edificades durant les carreres centúries, son objecte d’estudi a L’arquitectura tradicional de Benitatxell. Sobretot els models que encara sobreviuen en diferents estats de conservació i no s’han alterat prou com per no poder identificar l’estructura primigènia. Encara que es prenen exemples que estan físicament a Benitatxell, no són formes exclusives de Benitatxell, sinó que totes les edificacions estudiades segueixen tipologies constructives escampades per tot el país, tant pel que fa a les formes com als materials usats. Aquests models constructius són cada dia que passa més escassos i més deteriorats i representen una pervivència de la societat tradicional dins la societat actual que, ben probablement, aviat només serà un record. Un record que podrem rememorar, gràcies a aquestes pàgines plenes d’imatges i dibuixos, amb tota classe de detall.

Diània, que comprèn el territori de les comarques centrals valencianes, és escenari de rondalles i llegendes i ho és perquè en la realitat són paisatges que recreen tota la màgia de la naturalesa mediterrània. Qui coneix l’Estret de les Aigües de Xàtiva, el Benicadell, el Montgó, la Bassa de Benirrama, la Penya Foradada de la Vall de Gallinera, la Font del Condoig de Margarida, la Serra de Mariola, la Penya Forata d’Aitana o les Agulles de la Serrella sap que es tracta de llocs totèmics, escenaris incomparables i només descriptibles per qui combregue amb els esperits dels seus camins. És el cas de Joan Pellicer, en qui trobem el millor guia.

Els molins han tingut un destacat paper en la vida quotidiana dels nostres avantpassats. Les collites de blat, d’arròs i altres cereals hi eren transformades abans de constituir el principal aliment de la societat tradicional. Els molins són, doncs, llocs centrals en la cultura popular valenciana.

Fernando Sendra ens ofereix un passeig pels molins de la Safor des d’una doble vessant. per una banda, recorre poble per poble tots els molins que té o ha tingut i en ressenya diverses curiositats amb l’objecte de salvar de l’oblit la toponímia dels molins, les partides on estan ubicats així com una porció del que representaren a nivell popular. Per una altra banda el passeig és més literal: convida als lectors a caminar, a visitar els molins que encara existeixen o els llocs on hi hagueren molins tot configurant diverses rutes per les conques del riu Serpis o Vernissa…

Tot això sense oblidar una detallada introducció en la qual ens il·lustra sobre el procés de la mòlta o els antecedents històrics dels molins ni tampoc un recull de dites populars i refranys escampats a tot arreu del llibre. En definitiva, un viatge enriquidor i un motiu per conèixer més a fons la Safor.

Als pobles de les comarques centrals valencianes, l’anomenat territori diànic, podem trobar persones que, sense ser-ne conscients, guarden un valuós tresor en perill d’extinció. Es tracta d’un saber mil·lenari sobre els usos que els nostres avantpassats feien de les plantes que ens envolten. Des del guariment d’un refredat fins a consolar a una jove que ha perdut l’enamorat, passant per una tissana digestiva. Només cal saber distingir les herbes o arbres que tenim més a l’abast. En aquest Costumari botànic podem trobar un primer apunt de la immensa saviesa dels nostres majors, tot adobat amb cites literàries des d’Homer a Enric Valor, poemes, cançons populars… sempre al voltant del món vegetal i les seues virtuts.

Als pobles de les comarques centrals valencianes, l’anomenat territori diànic, podem trobar persones que, sense ser-ne conscients, guarden un valuós tresor en perill d’extinció. Es tracta d’un saber mil·lenari sobre els usos que els nostres avantpassats feien de les plantes que ens envolten. Des del guariment d’un refredat fins a consolar a una jove que ha perdut l’enamorat, passant per una tissana digestiva. Només cal saber distingir les herbes o arbres que tenim més a l’abast. En aquest Costumari botànic podem trobar un primer apunt de la immensa saviesa dels nostres majors, tot adobat amb cites literàries des d’Homer a Enric Valor, poemes, cançons populars… sempre al voltant del món vegetal i les seues virtuts.

Ball de màscares conté quatre narracions llargues que responen a diverses èpoques, estils i fixacions narratives de l'autor.

...Escrites de manera precisa i lúcida, amb els colors sépies del realisme no ofegador, on la proposta final del personatge és retrobar l'alè, composar-lo fil per randa a cada gest, en cada mitja passió no prescrita, en cada mig instant de bogeria, en cada glop de mala llet. És una proposta ben feta, sense rutines, lliure i esclatant. I amb molta gràcia.

El descobriment a la platja del cadàver d’una actriu jove en condicions de rituals de màgia negra pròpia de sectes malèfiques promou una investigació minuciosa per part d’un emprenedor periodista que vol arribar al mòbil de l’assassinat. En les investigacions un seguici de personatges habituals a les novel•les d’intriga i misteri pispes, detectius, executius, xoriços, macarres que ens relaten i ens endinsen pas a pas sense deixar-nos fins arribar al final emotiu, enigmàtic, imprevissible…

Gaudeix dels tres volums del Costumari valencià de Bernat Capó.

El Costumari Valencià de Bernat Capó arreplega, en un centenar d'articles curts, aquelles coses que els valencians fem impulsats per la tradició. Alguns d'aquests costums encara estan vius als nostres pobles, altres han canviat molt i uns altres han desaparegut i tots diuen alguna cosa sobre nosaltres.

Gaudeix dels tres volums del Costumari botànic de Joan Pellicer.

Als pobles de les comarques centrals valencianes, l’anomenat territori diànic, podem trobar persones que, sense ser-ne conscients, guarden un valuós tresor en perill d’extinció. Es tracta d’un saber mil·lenari sobre els usos que els nostres avantpassats feien de les plantes que ens envolten. Des del guariment d’un refredat fins a consolar a una jove que ha perdut l’enamorat, passant per una tissana digestiva. Només cal saber distingir les herbes o arbres que tenim més a l’abast. En aquest Costumari botànic podem trobar un primer apunt de la immensa saviesa dels nostres majors, tot adobat amb cites literàries des d’Homer a Enric Valor, poemes, cançons populars… sempre al voltant del món vegetal i les seues virtuts.