Una escriptora, immersa en la cerca d'equilibri en la seva pròpia vida emocional, es refugia en la història de Cèlia, una jove que veu com el seu món es desfà quan la tia que li feia de mare mor, obligant-la a tornar al poble i viure amb la família biològica. 

Manuel, un jove enamorat de l’expressionisme abstracte, sent que ha de deixar la seva ciutat, l’Alcoi dels anys 60, per desenvolupar-se artísticament. Amb aquest objectiu es trasllada a Madrid, Barcelona, València i Las Palmas de Gran Canaria, on s'uneix a grups influenciats pel surrealisme i la contracultura. L’artista s'endinsa allà en el conceptualisme abstracte, assaja el neodadà i també s’aventura en la literatura experimental i la performance. Pinta a Venècia i viu la Nova York de l’èlit artística del moment, on arriba a coincidir amb Dalí i Warhol. El camí de l’avantguarda no és fàcil. Manuel no és dels que es rendeix però, serà capaç de viure del seu art? O haurà de tornar a casa carregat amb la seua frustració i el seu esperit indòmit? Ester Vizcarra narra amb detall les passions, amistats i traïcions que envolten Manuel Solbes Arjona, basant-se en la vida real d'aquest singular artista.

En la França sota l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, tres germans es veuen separats després d'un assalt nazi a la seva llar. Annie és capturada amb els seus pares i enviada al camp de concentració de Drancy, mentre que Aron i Heléne s'amaguen desesperadament. Aquesta història commovedora està inspirada en la historia real de les germanes Caqueret i la mare Denise Bergon, superiora del convent de Notredame de Masip, que decideix arriscar-ho tot per refugiar 82 nens jueus que es troben amagats arreu: als boscos, a esglésies i amb famílies cristianes, després que els seus pares fossin deportats cap als camps de concentració. Amb el país sota l'ombra de la por i la persecució, la germana Bergon i el mossèn Claude, amb el suport de la resistència francesa, ordeixen un pla apassionant per protegir aquests nens vulnerables. Una novel·la emocionant que explora els límits de la bondat humana i la valentia en temps d'adversitat, on els destins dels Caqueret i els seus protectors es creuen en una narrativa fascinant..

«El món girava i un dia el món ja no va girar més. Es va aturar per sempre i em feia mal. Punxes d’eriçó. A vegades el món no és aturat però va més a poc a poc. És un món amb les piles esgotades. Jo no hi soc dins però encara em fa mal i a la boca hi tenc el gust de la molsa eixuta que és plena de terra vermella de cucs. El dia que vaig sortir del món era tot ennuvolat i plovia com ara que fa tota la vida que plou i tot és negat.» La por és viure vora el mar i anar a una escola de monges. Tenir un pare que viatja molt i una mare bonica i elegant i una criada que fa tot el que fan les mares quan són mares cada dia i no són com la teua que ho és poques vegades. Una criada que substitueix ta mare però no et fa besades perquè no és ta mare. La mare no et fa besades. Esperança Camps t’introdueix en aquest relat angoixant en primera persona, amb un nus a la gola, el cor en un puny i gaudint de la força i la bellesa del llenguatge que empra.

Maria Sendra veu en Maria Cambrils, la feminista valenciana del primer terç del segle xx, un punt de llum per a escapar de la crisi personal en què es troba. Creu que escriure una novel·la la pot sanar de les múltiples angoixes que l’assetgen, agreujades per una depressió postoperatòria: la fràgil identitat cultural del país, la depredació urbanística i les relacions amoroses. La recerca per a la novel·la la du als esdeveniments d’un poble de la Marina Alta durant la Segona República. «Intente refer el puzle d’una època desmembrada en rancors, odis, amors i enyorances». I, amb els personatges rescatats de l’oblit, construeix un calidoscopi de les inquietuds d’un temps d’il·lusió a pesar de les adversitats. El bes de l’aigua és una novel·la sobre temes globals des de la microhistòria. El feminisme, el poder de les idees, els drets de la natura o l’amor són qüestionats a partir de les vivències d’uns personatges circumscrits al seu temps. «El món canvia, les injustícies perduren».

A La nova mestra, Adela Ferro és una jove que arriba a Fontfreda, el seu primer destí com a mestra. Fontfreda és una població rural i muntanyenca, un paratge agrest i remot. Lluny de la seua família i en un ambient fosc, propi de mitjan segle passat, la nova mestra es veurà atrapada en una obsessió que es va apoderant d’ella i endinsa el lector en les profunditats d'un thriller psicològic amb final negre com un pou. La nova mestra ha estat guanyadora del Premi Soler i Estruch en el marc dels LXVI Premis Castellum Ripae.

La carrasca té una fusta dura, imputrescible, que és emprada com a mànec de ferramentes i per a fer carros i eines del camp. És una fusta humil, fiable. L’àvia María Enriqueta Carrasca va ser de les primeres en emigrar des d’Ossa de Montiel a Pouet. Si el meu pare no haguera decidit marxar del poble, la meua vida hauria estat una altra. Ma mare no volia anar-se’n. Després no volia tornar-hi. Ella sempre fou d’allà on les seues filles ens havíem construït el futur.

La dona invisible és la història d’una dona de la neteja, Mihaela, que troba un cadàver a la conselleria on treballa i decidix investigar-ne la mort abans de suïcidar-se, com a últim projecte vital. Amb eixe pretext, i des de l’ull crític d’una senyora romanesa de vora setanta anys, la història homenatja i satiritza alhora la funció pública i, de retruc, la classe política mitjana, els alts càrrecs que ens queden bastant a prop. També, sempre en clau irònica, convida a la reflexió sobre la soledat d’algunes persones majors. Una novel·la no depriment sobre la depressió.

El primer terç del segle xx fou una època ben convulsa i, sobretot, tràgica. En aquest context, un misteriós narrador inicia el seu relat: «Mai he contat les coses que m'han passat, i no ha sigut per falta de ganes, simplement, és que no podia, en realitat, no convenia. Al cap de tant de temps, i quan tot és igual, s’ha convertit en una necessitat de fer catarsi. La meua vida ha estat una simulació, un teatre permanent en el qual, probablement, jo era l'únic conscient que estava interpretant.Soc un dimoni, convé deixar-ho clar, i és per conjurar temptacions i esbargir assetjaments que contaré la història, no de la meua vida, si de cas de la part d'aquesta en què es va consumar el destí tràgic de moltes persones. Al final, pensareu que sóc culpable, i mireu si és així, que no diré exactament on va passar ni tampoc els noms vertaders de les persones afectades, més que res perquè tampoc em pugueu relacionar ni, finalment, trobar».Tot fugint de la mirada càndida, el lector ha d’atrevir-se a endinsar-se en un món que no és blanc o negre, sinó més bé gris i fosc com l’ànima dels miserables.

Els protagonistes de Dissabte, jazz, Roser i Enric, viuen una segona oportunitat en la vida. Han quedat a la nit per anar a un concert de jazz. Durant el dia fan les activitats quotidianes d’un dissabte, el que els duu a trobar-se o evocar múltiples històries personals pròpies o de les persones que van creuant-se en el seu camí. Vides desaparegudes que aporten una melodia nostàlgica; vides dures, que donen un so greu; petites o grans traicions amb notes estridents... S’hi expressen els dubtes, les certeses, les pors, les misèries i les grandeses de multitud de personatges ubicats en el nostre present.Es tracta de respondre a l’anestèsia emocional on sovint ens endinsa la pèrdua dels éssers estimats, la malaltia, l’amor i el desamor o les adversitats quotidianes, i ser capaços de trobar nous escenaris o veure’ls amb uns altres ulls. Tot plegat, amb música de jazz.

Una xiqueta plena de vitalitat, malgrat la malaltia que pateix, esdevé una metàfora de l’entusiasme i la fragilitat amb què uns jóvens preparen una representació de teatre en valencià en plena dictadura franquista.
Ficció i realitat es barregen en un argument, amb Francesc de Paula Burguera i Joan Fuster com a protagonistes, que ens permet copsar que no hi i ha mur prou fort que no es bade si hi fiquem un bri d’esperança.

L’atzar ofereix a Sílvia, guionista de cinema frustrada, treballadora a temps parcial i mare de dues filles, el relat de Daniel –un valencià d’Algèria, admirador d’Albert Camus, que va fugir d’allà el 1962 amb la independència de la colònia– de la mà del seu fill, Toni-Lluís. A la platja de Camus és una novel·la a quatre veus sobre la dificultat, quan no impossibilitat, d’arribar a la veritat. Els personatges opten per l’alegria de viure i el dret a estimar sense mesura, com diu Camus, per a escapar de les desventures que acompanyen la vida humana.

“Set Pecats” és un recull de set contes que agafen el títol, i la trama narrativa, dels set pecats capitals: Supèrbia, Gola, Ira, Peresa, Luxúria, Avarícia i Enveja. El protagonista de cada història és un escriptor o escriptora, en el sentit més ampli del terme, que en l’exercici de la seva activitat es veu abocat a caure en un dels set pecats capitals. Aquest plantejament dóna peu a situacions i reflexions al voltant del món de l’escriptura, emprant tothora un llenguatge planer i defugint els judicis fàcils i les lliçons morals. Tanmateix, no es tracta en absolut d’una obra sobre literatura, ja que els protagonistes són mers instruments per presentar les febleses i les contradiccions de la naturalesa humana, sempre amb un punt d’humor que cerca la complicitat del lector.

“Som com la llum de les estrelles mortes, un miratge que només sosté la distància”.
Què podria moure’ns a canviar el nostre destí més fatídic? Pot la vida copiar-se al dictat d’una ficció? Com viuríem si descobrírem que el somni és la realitat de la qual despertem? La llum de les estrelles mortes és un conjunt d’històries on l’autor distorsiona, de vegades de manera subtil, allò que anomenem quotidià i previsible: una societat que camina organitzada envers la mort, un autobús que no va enlloc, una fissura que fa desaparèixer els objectes, la por d’un escriptor que invoca ficcions amb la literatura... Potser no donen raó d’allò inexplicable, però sí exigeixen una pregunta que ens obliga a redirigir la mirada sobre qüestions que pensàvem definitivament contestades.

Vestida de Lluna és un llibre de viatges que pot llegir-se com una novel·la construït amb setze històries encadenades per la veu de la narradora. L'escriptora recrea els paisatges estimats de la cultura clàssica -Delos, Troia-, el romanticisme oriental -Istanbul, Amman-, el nord d'Àfrica -Marràqueix, Sousse-, reviu l'èxode valencià a Nova York de principis de segle XX i les penalitats i la sensualitat de la Cuba actual. L'amor, la finitud, les migracions humanes, l'amistat, la fantasia, les dificultats i l'alegria del viure bateguen en aquestes narracions.

Felicitat desembarca a l'illa grega de Sérifos amb la idea d'anar-se'n al més aviat possible. Se sent abatuda pel pes de l'infortuni. La mare malalta, els problemes amb la parella marquen la seua vida. Però els tamarits, les olors, les capelles blanques, la música i les tavernes vora mar la desperten d'una llarga letargia. Els habitants de l'illa la duran a ajornar el final de les vacances. Tot el que tinc per ballar amb tu parla de la sensualitat i els sabers de la filosofia moral clàssica com a antídots contra les gorgones que amenacen l'existència humana. És una història sobre la fragilitat i la por però també sobre el valor de la rebel·lia individual per a afrontar-les. A partir del mite de Dànae i Perseu, la novel·la recorre els camins que condueixen la protagonista de l'abisme a la renaixença, uns camins que l'allunyaran del que ha de fer, del deure, i tanmateix li obriran les portes per a la conquesta d'una vida feliç.

Quan el jove Mencials començà a agafar el tren a diari per anar al treball, va trobar-hi un temps extra per dedicar-se a la lectura i la contemplació del paisatge. Amb el pas del temps, aquests trajectes esdevindran l’únic moment amable de la jornada, de tal manera que un dia el seu cos acabarà negant-se a funcionar fora d’un vagó. Al llarg d’una vida reclòs al tren, coneixerà unes altres històries de gent que comparteix neguits i solituds, persones que viuen realitats que hom podria considerar surrealistes o fruit de la voluntat d’una ment malalta. Mentrestant, superarà Mencials l’empresonament a què el sotmet el seu propi cos?

Un dia de primavera, el circ Manfredy arriba a Vilamoix, un lloc on mai abans no s'ha vist cap circ. I Nona Giuliani, la gran contorsionista, no sap que la seva vida està a punt de fer un gir impensable que canviarà per sempre el seu destí. Aquest és el punt de partida de Pell de gat. Disset històries que expliquen les vides d'alguns personatges memorables, com la Nona, la Fermina o l'elefanta Soraya, entre d'altres. Disset històries on trobem les petjades inquietants d'uns gats que poc a poc es manifesten com uns personatges de poder immens.

Com deia Jacinto Benavente "La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu". I això és el que trobem en aquests relats. Tant és que s'hi relate el desig de no fer-se vell ni morir, com qui s'enamora perdudament d'un home molt especial, la ironia és omnipresent i com mig amagada darrere de cada frase, cada situació, cada personatge. Moltes vegades és l'escut o el recer que fa servir la ment humana per a protegir-se de l'absurd, el dolor o la dissort de la vida quotidiana. Tot això és, el que es pot trobar en aquest recull de relats que va guanyar el Premi Soler i Estruch de narrativa curta.

En cadascun dels contes d’Efectes secundaris podem veure una denúncia de distints aspectes de la vida a la nostra societat. Vivim petites històries que poden dur-nos a una reflexió sobre les incoherències de l’ànima humana o simplement fer-nos gaudir amb un somriure cadascuna de les anècdotes i les correspondències que hi trobem al nostre voltant, a la realitat. Perquè, qui no coneix una dona que fa règim, algú que s’automedica o altres incapaços de desconnectar de les rutines en un context extraordinari? Seguim el joc de l’autor i duguem-ho a l’extrem (o l’extrem és fora de la ficció?).

El vol de les papallones narra dues històries a la manera de les nines russes. El dia del soterrar de Paco, el seu fill Quico troba un document a l'ordinador que usava el vell. En l'arxiu s'hi narra un fet fonamental que va fer canviar-li la vida i el va dur a recórrer el món fins acabar ancorat a l'illa de Hierro. La lectura detallada del document provoca que Quico senta la necessitat de tornar al poble originari del seu pare on arriba a saber amb pèls i senyals què va motivar la fugida de Paco anys enrere.

Pedro Ivars Sala. Pere Bigot. Fill de Manuel i de Roser. Nascut a Berdica, Benissa, Alacant, Espanya, el dia 25 de juliol de 1901. Ciutadà dels Estats Units d’Amèrica des de l’any 1953. Fadrí. De professió, les disfresses, l’acordió i la bondat que desborda per cadascuna de les artèries del seu gran cor.

Contes de pansero són unes històries contades per un avi desmemoriat que prova de recordar aquell xiquet ple de fantasies que va ser un dia. O... tal volta siga pura imaginació d’un avi fantasiós recordant què li passà sent un xiquet despistat? Potser ni una cosa ni l’altra, sinó simple ficció a manera d’escusa per a justificar el relat d’una forma de vida rural superada per la industrialització i, ara, definitivament aniquilada per la globalització.

Imatges del meu món és, com podreu comprovar, una narració d’experiències viscudes i, per tant, no hi trobareu res que no siga autobiogràfic. El que he tractat d’explicar és si fa no fa, i a parts iguals, una crònica sentimental sota el franquisme il·lustrada pel cinema, els còmics i la literatura, i l’evolució d’una sensibilitat en l’itinerari de recerca d’un model cultural propi durant aquest període.

Ilat, l’esposa de Qasmun el Navegant, agraí la fortuna de ser ella qui rebé la terrible notícia. Aquell vespre s’havia sotejat un Molki acabava de ser informada que la seua única filla d’onze mesos, Llaiait, havia de ser preparada per al sacrifici. Aquest era el desig de la deesa Tanit qui, com altres déus de Cartago, requeria l’entrega i mort d’una criatura cartaginesa de legítima raça cananea a canvi de protecció divina.
Sense pensar-s’ho dos cops, Ilat decideix trencar la tradició i emprendre amb la seua filla una fugida suïcida per mar que uneix el seu destí al de vuit gregues capturades per les galeres cartagineses. Així s’inicia l’odissea de les Nàufores, dones valentes que s’enfrontaran a la persecució dels mariners eivissencs, els múltiples perills de les costes ibèriques i al misteri de navegar amb la mirada fixa en un sol destí… la llibertat.

Alacant, 1977. El que molta gent viu com un procés cap a la llibertat és percebut de manera molt distinta per les famílies instaurades en el poder. Per a Concepció Cortés, distingida dama d’aquesta classe social, el robatori d’unes joies i, sobretot, de certs documents, representa una gran amenaça. I el pitjor és que sembla haver estat comés per algú de la casa. Caldrà que un desconegut vinga a ficar el nas en els assumptes de la seua immaculada família?

En Ducat de Bèrnia trobareu una senzilla història d’amor i moltes barreres socials. Adolf, en el primer capítol, destrueix el testament del Duc de Bèrnia. Aquest és el punt a partir del qual l’autor mirarà enrere per explicar els esdeveniments que mouen el duc a desheretar el seu fill, i també endavant pels successos que s’hi desencadenen. Les forces del bé i el mal enfrontades a la manera clàssica i una brillant il·lustració de les rigideses d’una societat de no fa tant de temps com hom podria pensar si compara la distància que hi trobem dels valors socials i morals actuals.

L’any 1609 Martí Vallalta, soldat llicenciat de les Índies, torna a la seua Marina natal. Aviat té l’ocasió de socórrer Ezme, una jove i misteriosa morisca de la vall de Laguar acusada de bruixeria. Mentre creix el seu amor, comencen els preparatius d’un projecte secret, que l’arribada dels exèrcits d’Itàlia posarà en marxa: l’expulsió dels moriscos del Regne de València. Quinze mil homes, dones i xiquets, decidits a resistir-la, s’apleguen a Laguar a les ordres de l’improvisat rei Mellini, moliner de Guadalest. Segons una vella profecia, allí un cavall verd, que els rebels identifiquen amb la muntanya de Pop, salvarà el seu poble dels enemics. S’alça el teló del moment més tràgic i decisiu de l’edat moderna valenciana.

L’Andreu, un estudiant de filosofia a punt d’exhaurir l’última convocatòria de gràcia, ha bastit el seu ateisme sobre unes bases teòriques i ben sòlides. La Clara, una estudiant de medicina, posseix dos arguments pràctics i ben poderosos contra la descreença. Tan bon punt l’Andreu intueix la turgència d’ambdues argumentacions insinuant-se sota la samarreta de la Clara, se sent abocat a iniciar tot un seguit de maniobres d’aproximació. I serà just aleshores que es veurà atrapat dins d’un món desconegut, embolicat en una xarxa d’acció i de misteri on res sembla allò que veritablement és. Francesc Bodí ha sabut aplegar tots aquests elements en aquesta obra, una paròdia de la novel·la negra que descriu els ambients universitaris de València amb un estil mordaç i un lèxic molt sucós.

A primer colp d’ull ens pot semblar que la ruta per la qual ens duu aquest viatger experimentat al llarg del llibre és curta o poc emocionant, per massa pròxima. Sobretot si tenim en compte que ens guia la major part del temps sense més vehicle que les seues cames. Però per aquests racons de la Marina Alta es pot fer un viatge en profunditat, lligant els incomparables paisatges a infinits vestigis d’històries morisques o, fins i tot, de bandolers que encara conformen la màgia de llocs que enamoren a tot aquell que s’acosta, sense importar d’on ve.

A casa d’un detectiu privat pot arribar un dia una dona excepcional. I si és Sam Peres, pot ficar-se en un bon embolic criminal, encara que passe per una depressió professional i sentimental. Una eixida, Sam, és un recorregut pel món dels clubs nocturns, de les màfies de la prostitució, dels crims passionals i familiars. I és, també, un retrobament dels companys de sempre, l’inici d’un possible amor i la represa d’un treball que el torna a submergir en la intensitat de la vida urbana.

Un soterrament sense dol, les peripècies d’un aprenent de caçador, l’exili en la intimitat, la joventut convulsa, la memòria i la fantasia confonent-se al fons d’una taverna... Això i molt més pot trobar-se en el passat imaginari d’una vila del Maestrat, Traiguera, on la vida s’aferra inútilment a l’instint i la passió per lluitar contra el pas del temps i la fatalitat d’un destí incontrolable. El record íntim d’uns personatges entranyables, abocats a la seua pròpia desaparició d’un món que es resisteix a canviar, configura aquestes Cròniques perdudes, un recull de contes en què sensualitat i rudesa, tendresa i violència es combinen per intentar conjurar l’oblit.

Pere Coll és, possiblement, el detectiu valencià més intrèpid. Fuma Rosli, beu Mascaró, mai no té un duro i, evidentment, s’ha vist totes les pel·lícules de l’inimitable Humphrey. El seu gran problema, tret dels diners, és que té una gràcia especial per a ficar-se en els embolics més perillosos. Corrupció, xantatges, assassinats… De la seua mà ens endinsem en la València més sòrdida i despietada, una València de novel·la negra.

Les passions, a vegades, s’entrecreuen i ensopeguen les unes amb les altres; a vegades, es coven en el fur intern i s’hi desenvolupen de manera aparentment hermètica. En altres ocasions, però, creixen fins a esquinçar el capell de la consciència i hi brollen disfressades sota màscares diverses que acaben embolicant-ho tot: records i desigs, realitat i ficció, vida i literatura. L’escriptora M. Antella es troba al bell mig de la cruïlla: d’una banda, la seua existència, de l’altra, no tan diferent, la seua obra; ambdues, sota el prisma de les passions mal païdes. Amors que defugen la convenció, desigs secrets i dèries ocultes adoben un manoll de materials que Francesc J. Bodí ha sabut acoblar fins a convertir-los en la crònica d’una biografia, la de M. Antella, que arrosega el llast de la postguerra.

Una xiqueta comença a mirar-se el món amb ulls diferents; les coses ja no són tan fàcils com abans. Hi ha moltes coses, massa, que no entén. El seu avi cada vegada està més trist i més malalt, enyora els fills, que són a la guerra, i enyora els anys passats. De les mirades creuades de l’avi i la néta naix un món delicadament nostàlgic, ple d’insinuacions i de misteri. Amb un llenguatge sàviament poètic, Ombres en el riu ens convida a capbussar-nos en les aigües no sempre clares de la vida i ens arrossega a un viatge interior inoblidable.

Pere Calders esperonà personalment la redacció d’aquest recull de contes. Després de llegir-ne el primer va fer saber la seva apreciació en aquests termes: «He llegit amb un gran interès el conte “La mosca” –”Seguretat matrimonial”– i t’he de dir, amb plena sinceritat, que m’agrada. Si aconsegueixes de preparar un recull que mantingui aquesta qualitat, tens moltes probabilitats d’èxit. I ja saps (tu mateix m’ho dius) que com a àugur del teu avenir he tingut encerts notables.» Amb Balancí d’onades, Joan Pinyol ha correspost brillantment aquest àugur.

Entrar de nit a la taverna dels pescadors, compartit-hi taula i conversa, pot ser el punt de partida d’un imprevisible viatge iniciàtic fins a les profunditats on s’arrelen els mites de la nostra terra i la nostra mar. Per això convé pensar-s’ho abans d’embarcar-se en una travessia de destinació incerta o d’obrir un llibre les paraules del qual ignorem quin parany ens poden haver parat. Però, potser inevitablement, per damunt de la voluntat d’oposar-hi ajornaments i resistències, allò que al capdavall preval i s’imposa és l’obstinada paciència del mar.

El doctor Baixauli, ginecòleg, creu retrobar Eva, la jove esposa que va morir fa anys, fent la carretera camí del Saler, una nit d’abril. L’endemà apareixerà un nadó mort en un contenidor del carrer de les Barques. Ernest Codonyer i Jordi Capella reiniciaran la investigació, a banda del geniüt comissari Rossell. El misteri, la intriga, la violència, l’amor retrobat donaran la pauta d’aquesta emocionant novel·la de gènere.