Un poble, la terra roya i la pedra blanca. Un poble apartat i fronterer, Pedralba. Una mort prematura que ho capgira absolutament tot, que ho anorrea. La perdurabilitat de la paraula, malgrat tot. De la terra i la paraula. Aquest és un llibre de memòries i un dietari ensems. Les històries i les vides de la gent d’un poble qualsevol. El temps que s’ho enduu tot sense remei.

Juli Capilla ens ofereix, amb La terra i la paraula, un text brillant, un testimoni sobre l’amistat, la mort i també la vida; sobre la bellesa dels moments viscuts. Un text poètic i assagístic alhora que ha merescut el Premi Josep Vicent Marqués d’assaig dels Premis Ciutat de València.

A partir de reflexions, records, encontres i viatges, i lectures, Lluny d’Amèrica és un llibre de textos assagístics breus –gran part d’ells de caràcter testimonial– que recrea una quotidianitat construïda a l’altra banda de l’oceà Atlàntic i el seu ressò vital en tornar a casa. Buscant l’humor i l’agudesa al voltant de llibres i autors nord-americans, i posant la mirada sobre moments i experiències que li produïren estranyesa i sorpresa a l’autora, i d’altres que li provocaren admiració i agraïment, l'obra aprofundeix en la cruïlla de sentiments i sensacions que produeix viure entre dues cultures. Lluny d’Amèrica és un llibre a mig camí entre el dietari de viatge, la crònica social i l’assaig literari i estén la mirada envers un ventall d’autores i autors que han treballat –en la majoria dels casos– el gènere autobiogràfic, l’assaig, les cròniques de viatges , les memòries, i el periodisme. Un llibre on destaca l’observació encuriosida de la realitat americana, bo i cosint-la amb la pròpia quotidianitat i amb anècdotes lluny de la banalitat, les quals transcendeixen la mera vivència personal i ens transporten a l’Amèrica real i pensada

Amb la pregunta «pot un virus explicar una pandèmia?», se centra des de l’inici la qüestió clau que pot ajudar a entendre, de manera didàctica, la complexitat dels factors que estan darrere d'una pandèmia. A partir de la idea que cada període i civilització ha comportat una càrrega de malaltia lligada als canvis en les formes de vida i els problemes d'adaptació que comporten, en successius apartats s'explica com han anat sorgint les malalties de naturalesa infecciosa que han acompanyat a l'espècie humana, amb una atenció particular als factors que expliquen la seua difusió i comportament epidèmic. Des dels supòsits d’allò que coneixem com la història aplicada, l’assaig fa un ús del passat per a entendre el present i encarar el futur. El lector trobarà les claus per a interpretar de manera crítica la realitat que comporta una pandèmia i com poder afrontar-la des del coneixement.

Mai no s'acaba de tornar és un assaig sobre el retorn al poble en el qual l’esclat dels records impregna la mirada de qui per un temps se sent forastera sense ser-ho. A través d’una sèrie d’articles breus, Matilde Gordero-Moreno reflexiona al voltant de la dicotomia poble-ciutat, les arrels, la sororitat, els viatges i l’acompanyament de la literatura i l'escriptura quan més fred fa. Completa aquesta obra un conte, «L'altra», sobre el pas del temps i el fil que ens uneix a qui ens ha precedit i a qui ens succeirà.

De la pròpia veu a la veu pròpia és un assaig que posa el focus sobre la necessitat que tenim els humans de posseir una veu pròpia, de buscar-nos a nosaltres mateixos i arribar a ser autèntics i irrepetibles. Així, després d’algunes reflexions inicials sobre el caràcter lingüístic de la nostra condició que acaben amb un recordatori dels dietaris de Josep Iborra, es presenten quatre exemples que il·lustren aquesta necessitat.

Us proposem acompanyar-nos fins a Portbou a la recerca del llegat del savi de Berlín: Walter Benjamin. Un intens i original periple vital amb què va afrontar el pitjors dimonis del seu temps, que d’alguna manera també és el nostre i que va acabar abruptament a la duana empordanesa. Un indret que, en paraules de Hanna Arendt, en visitar la tomba del filòsof, «és un dels racons més bells del planeta…». Sobretot perquè avui reivindicar la figura del filòsof alemany no és un exercici formal deslligat de la realitat del nostre temps. Perquè Benjamin pateix o anticipa –i, per tant, hi pensa–, algunes de les pitjors malures que estem patint en l’actualitat: el feixisme, l’exili, el domini subjugant dels mitjans de comunicació de masses, l’alienació econòmica, el consum descontrolat, la destrucció a marxes forçades de la naturalesa... tot això contrapuntejat per consideracions de caràcter més quotidià que focalitzen la reflexió en objectes o accions suposadament fútils com les postals, el menjar, la fotografia, el passeig, el col·leccionisme o les antiguitats...

Tots els llibres tenen una porta perquè hi entri el lector, aquest en té dues, amb la peculiaritat que més que portes són andanes. Concretament les andanes de l’Estació del Nord, a València, i les de l’Estació de França, a Barcelona. Però no es tracta d’un llibre de viatge, sinó del relat d’un desplaçament."L’home impacient" són uns diaris literaris, més aviat poc íntims, que Antoni Martí Monterde va començar a escriure en el moment que va abandonar València, on se sentia desplaçat, i s’instal·la a Barcelona com si fos per a sempre. Per raons diverses aquest desplaçament somou certs fonaments que tenen a veure amb la història personal —però també col·lectiva— d’una línia de ferrocarril que uneix les dues capitals. Llibres, espais, records, oblits, Cafès, constitueixen la trama d’un assaig narratiu en forma de diari sense dates, en què ressonen les potents veus de J. V. Foix, Joan Fuster i Josep Pla. Una meditació sobre el significat d’anar-se’n d’un lloc i preguntar-se si la vida no és precisament això, una immensa sala d’espera, com un Cafè, una andana de per vida, un lloc d’on estar sempre anant-se’n.

Dues o tres pintes més tard. Notes disperses (2012-2014) és un assaig escrit com un diari sense dates. És un llibre que parla de lectures, d’experiències i viatges acumulats en anys de crisi, social i potser personal. La veu en primera persona, però, lluny de servir per a mirar-se el melic, pretén servir de catalitzador d’un temps i una realitat cultural i política difícil i quasi sempre impossible d’interpretar amb velles certeses.
Construït amb anotacions breus i disperses, Dues o tres pintes més tard és un llibre per a obrir a l’atzar i anar recorrent els seus meandres, per a aturar-se i discutir.
Si un assaig és un “tempteig”, Dues o tres pintes més tard  vol arriscar-se a cercar a través de l’escriptura un pensament resistent. Ple de dubtes i fragmentat, qui sap si escèptic i tot. L’escriptura com a refugi.
Unes pintes de cervesa amarga, la vida.

Dones que han estat inspirades, segons se’ns diu, per Déu o pel diable. Tant si són sinceres com si no, tant si són endimoniades com santes, il·luses o falsàries, el que és cert és que aquestes dones han emprat l’únic mitjà al seu abast, l’espiritualitat, per trencar les limitacions i negacions que una societat i una religió patriarcals els imposaven. Sospitoses, ja en principi per la seua condició femenina, i després per gosar prendre la paraula, per desafiar els qui les condemnen al silenci, són vigilades o processades pel tribunal del sant Ofici de la Inquisició.

«[…] des de l’autoritat moral que puga tindre, com a individu de la meua pròpia espècie, proteste per la insensatesa i estupidesa d’aquells altres espècimens d’Homo sapiens, depredadors que estan destruint el nostre món, que confonen la civilització amb la malversació energètica, que malden diàriament per substituir la intel·ligència moral per l’ostentació econòmica, que manipulen informacions, distorsionen la realitat i introdueixen regles civils amorals amb l’únic propòsit d’aconseguir el seu poder, un poder que condueix a la nostra ruïna, que, a pesar seu, també és la seua: la desaparició dels éssers vivents».

Funció plàstica de les lletres «és un llibre diferent, que ens proposa una lectura nova de la lletra. [...] Aquesta obra permetrà que un nombre més gran de persones vegi en la lletra no sols unes formes compostes per cercles, quadrats, triangles o línies horitzontals, verticals i obliqües, sinó que l’apreciï com un símbol plàstic, com una imatge versàtil, com una part essencial de la cultura visual».

Fuster o l’estratègia del centaure és una lectura interpretativa de l’obra fusteriana que se centra en la dimensió assagística i en les claus més rellevants de l’estil del autor, sense descurar les aportacions d’aquest a la reflexió sobre el fet literari i sobre la història social de la llengua. Es tracta, al capdavall, d’una invitació -en to d’assaig- al coneixement d’una figura heterodoxa i suggestiva alhora: centàurica.