Manuel, un jove enamorat de l’expressionisme abstracte, sent que ha de deixar la seva ciutat, l’Alcoi dels anys 60, per desenvolupar-se artísticament. Amb aquest objectiu es trasllada a Madrid, Barcelona, València i Las Palmas de Gran Canaria, on s'uneix a grups influenciats pel surrealisme i la contracultura. L’artista s'endinsa allà en el conceptualisme abstracte, assaja el neodadà i també s’aventura en la literatura experimental i la performance. Pinta a Venècia i viu la Nova York de l’èlit artística del moment, on arriba a coincidir amb Dalí i Warhol. El camí de l’avantguarda no és fàcil. Manuel no és dels que es rendeix però, serà capaç de viure del seu art? O haurà de tornar a casa carregat amb la seua frustració i el seu esperit indòmit? Ester Vizcarra narra amb detall les passions, amistats i traïcions que envolten Manuel Solbes Arjona, basant-se en la vida real d'aquest singular artista.

Llega al gatindario un gatito que dice «Cua-cuac, cua-cuac» en lugar de decir «Miau-miau-miauuuuuu». ¡Y nadie sabe por qué! ¿Qué le pasa al gatito? ¿Qué misterio es este? Fani Grande no solo es escritora, también ayuda a las personas a expresarse mejor. Por eso sabe que, a veces, algunas letras se duermen en la garganta y hay que acudir a un profesional de la logopedia para despertarlas y que vuelvan a sonar. La historia de este gatito en letras mayúsculas y las ilustraciones de Jose Fonollosa dan vida a un álbum que es una joya y un bonito reconocimiento a las niñas y niños que aprenden a descifrar todos los sonidos. Todo un reto, ¿no te parece?

Arriba al veïnat un gatet que diu «Mec-mec, mec-mec», en lloc de «Meu-meu, meuuuuuu». Ningú sap per què… Què li passa al gatet? Ai, quin misteri!
Fani Grande no només és escriptora, també ajuda les persones a expressar-se millor. Per això sap que, de vegades, algunes lletres s'adormen en la gola i cal acudir a un professional de la logopèdia per a despertar-les i que tornen a sonar. La història d'aquest gatet en lletres majúscules i les il·lustracions de Jose Fonollosa donen vida a un àlbum que és una joia i un bonic reconeixement a les xiquetes i xiquets que aprenen a desxifrar tots els sons. Tot un repte, no trobes?

Literatura per a principiants és una breu història de l'escriptura i la literatura, pensada per a les lectores i els lectors més joves.
El text no només explica l'evolució de la comunicació humana, sinó que busca també visibilitzar i reivindicar escriptores valencianes que sovint han quedat amagades o a les quals no se'ls ha donat el reconeixement que mereixen, com poden ser les
clàssiques Hipòlita Roís de Liori, Isabel de Villena o Maria Egual, però també d'altres més properes en el temps com Maria Cambrils, Concha Alós, Maria Beneyto o Maria Ibars.
En última instància, l'obra vol encoratjar també les xiquetes a dedicar-se a l'escriptura, obrint camí a les autores valencianes del futur.
"Literatura per a principiants" ha guanyat el Premi Ma Dolores Català Amorós.

Un dia la Mila em va preguntar que si mon pare li pega a ma mare. Que diuen alguns veïns que els musulmans els peguen a les seues dones si no volen posar-se el mocador al cap. No és un «mocador al cap»! Jo em pense que «mocador» va de «mocar», de «moc», i no m’agrada. Entre hijab, burka o Shayla, per exemple, hi ha moltes diferències. A més, ma mare no és musulmana, i tot el món ho sap. Quines coses tenen les veïnes! No es pega. No s’ha de pegar, ens ho han dit milions de vegades a casa, a l’escola, als campaments d’estiu... Mon pare mai no ens pegaria, mai. Ni a ma mare, ni a mi ni a Layla. Layla és la meua germana bessona; tot i que ningú no ho diria, que som bessones. Ella és igualeta que mon pare: bruna amb els cabells llisos i negres, negres i els ulls verds. Per això ell li va triar el nom. Jo m'assemble més a ma mare: rossa, de pell blanquinosa, cabells arrissats i ulls marrons. Ben normals. Per això el meu nom és Akila. Significa «intel·ligent». Tota la vida que m'ho repeteixen, això del significat, com si fora una gran cosa, però jo no puc deixar de pensar que la meua germana és la "guapa", la nit estrelada, i jo... la «llesta».

"El seculòrum i la seculera. Contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral" és un treball dedicat al folklore narratiu valencià que està vinculat a l’expressió del sexe. Té com a objectiu principal la posada en valor d’un subgènere que, tot i presentar encara una certa vigència en la tradició oral, en el context valencià, a diferència d’altres territoris, fins ara no havia estat recopilat i estudiat de manera monogràfica. Suposa una aportació a la rondallística valenciana, oferint, per una banda, una antologia d’un centenar de contes i acudits recopilats de la tradició oral. És el resultat d’un treball de camp dut a terme en diverses poblacions tant de l’àrea lingüística valenciana com castellana. Hi ha una sensibilització per reproduir els materials orals a través de transcripcions fidels perquè tinguen validesa alhora com a documents etnogràfics i com a testimonis d’un patrimoni lingüístic. Per altra banda, en el treball s’ofereix un estudi introductori per a entendre aspectes relacionats amb els relats quant a textos literaris, com ara, els recursos humorístics en què es basen, o referits al seu context, per exemple, les fonts i els àmbits en què es difongueren. Així mateix, en l’estudi es fa una proposta de classificació dels materials seguint l’índex de tipus rondallístics The Types of International Folktales.

Hi ha paraules suaus com plomes, 

Un poble, la terra roya i la pedra blanca. Un poble apartat i fronterer, Pedralba. Una mort prematura que ho capgira absolutament tot, que ho anorrea. La perdurabilitat de la paraula, malgrat tot. De la terra i la paraula. Aquest és un llibre de memòries i un dietari ensems. Les històries i les vides de la gent d’un poble qualsevol. El temps que s’ho enduu tot sense remei.

Juli Capilla ens ofereix, amb La terra i la paraula, un text brillant, un testimoni sobre l’amistat, la mort i també la vida; sobre la bellesa dels moments viscuts. Un text poètic i assagístic alhora que ha merescut el Premi Josep Vicent Marqués d’assaig dels Premis Ciutat de València.

En la França sota l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial, tres germans es veuen separats després d'un assalt nazi a la seva llar. Annie és capturada amb els seus pares i enviada al camp de concentració de Drancy, mentre que Aron i Heléne s'amaguen desesperadament. Aquesta història commovedora està inspirada en la historia real de les germanes Caqueret i la mare Denise Bergon, superiora del convent de Notredame de Masip, que decideix arriscar-ho tot per refugiar 82 nens jueus que es troben amagats arreu: als boscos, a esglésies i amb famílies cristianes, després que els seus pares fossin deportats cap als camps de concentració. Amb el país sota l'ombra de la por i la persecució, la germana Bergon i el mossèn Claude, amb el suport de la resistència francesa, ordeixen un pla apassionant per protegir aquests nens vulnerables. Una novel·la emocionant que explora els límits de la bondat humana i la valentia en temps d'adversitat, on els destins dels Caqueret i els seus protectors es creuen en una narrativa fascinant..

El libro "Prevenir antes que curar. Las crisis sanitarias y las lecciones de la historia", de Josep Bernabeu Mestre, usa el pasado para entender las crisis sanitarias actuales y afrontar los escenarios de futuro que nos permita evitar futuras pandemias. Con la pregunta: ¿puede un virus explicar una pandemia?, se centra desde el inicio la cuestión clave que puede ayudar a entender, de manera didáctica, la complejidad de los factores que están detrás de crisis sanitarias como las que representan las pandemias. A partir de la idea de que cada periodo y civilización ha comportado una carga de enfermedad ligada a los cambios en las formas de vida y los problemas de adaptación, en sucesivos apartados se explica cómo han ido surgiendo las enfermedades de naturaleza infecciosa que han acompañado a la especie humana, con una atención particular a los factores que explican su difusión y comportamiento epidémico. Desde los supuestos de aquello que conocemos como la historia aplicada, el ensayo hace un uso del pasado para entender el presente y encarar el futuro. El lector encontrará, con la ayuda de la reflexión histórica, las claves para interpretar de manera crítica la realidad que comportan crisis sanitarias como la que ha representado la pandemia de COVID-19 y como poder afrontarlas y prevenirlas desde el abordaje de las causas y la cultura de la prevención.

Els trinquets són els grans oblidats dels nostres pobles, joies arquitectòniques caigudes en desgràcia que, per estranyes i capricioses conjectures de la uniformitat, han arribat a aquest present ferides i amb escasses possibilitats de reverdir els seus temps gloriosos d’escales plenes i ben acolorides d’aficionats. 

«El món girava i un dia el món ja no va girar més. Es va aturar per sempre i em feia mal. Punxes d’eriçó. A vegades el món no és aturat però va més a poc a poc. És un món amb les piles esgotades. Jo no hi soc dins però encara em fa mal i a la boca hi tenc el gust de la molsa eixuta que és plena de terra vermella de cucs. El dia que vaig sortir del món era tot ennuvolat i plovia com ara que fa tota la vida que plou i tot és negat.» La por és viure vora el mar i anar a una escola de monges. Tenir un pare que viatja molt i una mare bonica i elegant i una criada que fa tot el que fan les mares quan són mares cada dia i no són com la teua que ho és poques vegades. Una criada que substitueix ta mare però no et fa besades perquè no és ta mare. La mare no et fa besades. Esperança Camps t’introdueix en aquest relat angoixant en primera persona, amb un nus a la gola, el cor en un puny i gaudint de la força i la bellesa del llenguatge que empra.

"Una memoria desatendida. Los diarios de Silvia Mistral, Luisa Carnés y Victoria Kent"
«Yo quiero no olvidar todo lo que hoy sé. Que otros hagan historia y cuenten lo que quieran; lo que yo quiero es no olvidar, y como nuestra capacidad de olvido lo digiere todo, lo tritura todo, hoy quiero sujetarlo a este papel» Victoria Kent. Tres republicanas de distintas capas sociales e ideologías: Silvia Mistral, Luisa Carnés y Victoria Kent narran unos hechos cruciales en nuestra historia, la Guerra Civil, con las consecuencias para los perdedores, los campos de concentración para los hombres y el confinamiento para las mujeres. Unos diarios poco conocidos que permiten visibilizar la presencia activa de las mujeres en tan trágicas circunstancias, su valentía y perseverancia. Desmienten con su comportamiento el estereotipo de la pasividad de las mujeres. Un propósito de comprensión global de esos momentos concretos, que se quiere lograr con el diálogo entre sí de esos diarios, lo que quizá permita aventurar una posible respuesta a la cuestión de que si las mujeres reaccionan de manera similar en situaciones límite. Las autoras forman parte de esa vanguardia femenina que quiso participar en los asuntos públicos como políticas en activo, iniciando el camino hacia la igualdad y la paridad de las mujeres en la gestión de la sociedad, objetivo que aun estamos hoy lejos de culminar. No son cronistas asépticas, toman partido, se implican afectivamente al máximo. No tienen vergüenza en contarnos sus momentos de mayor debilidad y como consiguen superarlos. Lo que nos las hace muy cercanas. Su subjetividad empapa cada diario, mostrando unas «heroínas a la fuerza», como son los verdaderos héroes. un referente para la lucha de las mujeres hoy.

La mort sobtada de la líder del clan Dondre deixa Jeluma desolada. Era la seva àvia i mestra. Però amb la tristesa arriben revelacions sorprenents: la seva mare no és morta, i Jeluma ha de trobar-la per ocupar el càrrec que ha quedat buit. Tindrà la mare el saber que l'àvia li va amagar? Podrà guarir la seva malaltia? Què són els estranys objectes que han anomenat ‘registres’ i quina relació tenen amb els secrets del clan? Acompanyada del seu inseparable esquirol mutat, inicia un viatge que l’endinsa en un món prohibit i desconegut que capgira tot el que creu i que li han ensenyat. Descobreix aquesta apassionant aventura on el coratge, la cerca del saber i l'amor per la natura portaran Jeluma a superar els límits i forjar el seu propi destí.

«El meu bosc és un lloc màgic,

Maria Sendra veu en Maria Cambrils, la feminista valenciana del primer terç del segle xx, un punt de llum per a escapar de la crisi personal en què es troba. Creu que escriure una novel·la la pot sanar de les múltiples angoixes que l’assetgen, agreujades per una depressió postoperatòria: la fràgil identitat cultural del país, la depredació urbanística i les relacions amoroses. La recerca per a la novel·la la du als esdeveniments d’un poble de la Marina Alta durant la Segona República. «Intente refer el puzle d’una època desmembrada en rancors, odis, amors i enyorances». I, amb els personatges rescatats de l’oblit, construeix un calidoscopi de les inquietuds d’un temps d’il·lusió a pesar de les adversitats. El bes de l’aigua és una novel·la sobre temes globals des de la microhistòria. El feminisme, el poder de les idees, els drets de la natura o l’amor són qüestionats a partir de les vivències d’uns personatges circumscrits al seu temps. «El món canvia, les injustícies perduren».

L'alimentació, com a fet cultural, pot provocar conflictes, ja ho sabem. I històricament, al nostre país, amb la coexistència entre cristians, jueus i musulmans, hi havia problemes. És un fet que la majoria d'acusacions en la Inquisició de València contra jueus i moriscos provenen, molt més que de fets estrictament religiosos, del menjar i el beure: què mengen, què no mengen uns i altres, com ho fan, quins rituals observen o ignoren, quan dejunen i quan no... En "Sense porc. L’alimentació en les identitats culturals de jueus i moriscos i en la seua persecució per la Inquisició de València" es descriu i explica aquest tipus de conflictes, amb algunes idees centrals: la culpabilització de la víctima, que s'obstina en mantenir la seua identitat diferent, el paper vital de les dones en la transmissió generacional de les tradicions culturals en l'àmbit domèstic, i sobretot, la tesi que un hàbit cultural com és el menjar té més d'identitari, propi d'un grup social, que no de religiós.

Agricultura per a gent curiosa és una introducció als orígens de la producció d’aliments. Parla, de forma senzilla, de com funcionen les plantes i de com són d’importants el sòl i la biodiversitat. L’objectiu és fer refl exionar els lectors sobre com vam començar a cultivar aliments i per què, i sobre com ha anat evolucionant la nostra dieta al llarg dels segles a mesura que han anat arribant al nostre territori aliments diferents des d’altres llocs del món. Amb el convenciment que l’alimentació és l’acte humà que més infl uència té en el nostre entorn, es tracta d’ajudar a prendre consciència sobre l’origen d’allò que les famílies posen als seus plats cada dia.

Fa temps, hi hagué a Castalla un home que li deien Peret. Es va casar amb Carmeta, una dona ben guapa del seu poble. Diners en tenien pocs, però com ell era molt faener, prompte va anar millorant de fortuna i va comprar algunes terres. Ara, quan van conéixer un tal Jeroni, que era ric de bo de bo, va ser quan van augmentar de veritat les seues riqueses.

A partir de reflexions, records, encontres i viatges, i lectures, Lluny d’Amèrica és un llibre de textos assagístics breus –gran part d’ells de caràcter testimonial– que recrea una quotidianitat construïda a l’altra banda de l’oceà Atlàntic i el seu ressò vital en tornar a casa. Buscant l’humor i l’agudesa al voltant de llibres i autors nord-americans, i posant la mirada sobre moments i experiències que li produïren estranyesa i sorpresa a l’autora, i d’altres que li provocaren admiració i agraïment, l'obra aprofundeix en la cruïlla de sentiments i sensacions que produeix viure entre dues cultures. Lluny d’Amèrica és un llibre a mig camí entre el dietari de viatge, la crònica social i l’assaig literari i estén la mirada envers un ventall d’autores i autors que han treballat –en la majoria dels casos– el gènere autobiogràfic, l’assaig, les cròniques de viatges , les memòries, i el periodisme. Un llibre on destaca l’observació encuriosida de la realitat americana, bo i cosint-la amb la pròpia quotidianitat i amb anècdotes lluny de la banalitat, les quals transcendeixen la mera vivència personal i ens transporten a l’Amèrica real i pensada

Aquesta és la història d’un drac que va viure a l’Albufera de València. Transcorre en temps antics, molt antics! (Però és clar que per als que vivien aleshores era l’actualitat, per a ells eren els temps moderns.) En aquells anys, la ciutat estava tota emmurallada, era gran i bonica per a l’època, però molt més menuda del que és ara.

A La nova mestra, Adela Ferro és una jove que arriba a Fontfreda, el seu primer destí com a mestra. Fontfreda és una població rural i muntanyenca, un paratge agrest i remot. Lluny de la seua família i en un ambient fosc, propi de mitjan segle passat, la nova mestra es veurà atrapada en una obsessió que es va apoderant d’ella i endinsa el lector en les profunditats d'un thriller psicològic amb final negre com un pou. La nova mestra ha estat guanyadora del Premi Soler i Estruch en el marc dels LXVI Premis Castellum Ripae.

Què és la pau? Un estat de tranquil·litat que molt a sovint es defi neix pel seu contrari: l’absència de guerra. Tanmateix, hi ha moltes coses més a qüestionar-nos sobre la pau. Això és aquest llibre: una poètica invitació a imaginar la pau.

A un tir de pedra. Les més belles sendes de la Safor és un llibre adreçat a persones amb l’interés o la curiositat per conéixer les muntanyes de la Safor.