Herbario Urbano del Mediterráneo es una guía botánica que contiene fotografías, datos y curiosidades de ciento veintiuna plantas típicas de Valencia y otras ciudades de clima mediterráneo. Nos encontramos con ellas a diario en calles, plazas, avenidas, parques y jardines. Con este libro se pretende no solo que reconozcamos y sepamos más de nuestros vecinos verdes, sino también que los valoremos como miembros valiosos de nuestra comunidad y como seres vivos que nos aportan innumerables beneficios físicos y mentales. Según la medicina forestal japonesa, no hace falta salir de la ciudad para encontrar lugares apropiados para obtener los efectos terapéuticos del shinrin-yoku o «baño del bosque». Además de que nuestros vecinos verdes influyen en nuestra salud mental y física, se alzan como poderosos aliados contra los problemas derivados de la contaminación atmosférica, las islas de calor urbano y el cambio climático. Tampoco olvidemos que añaden exotismo al gris paisaje de las ciudades, pues gran parte de estas plantas son alóctonas, proceden de regiones tan dispares como Australia, China, México y Sudáfrica, entre otros muchos países, como en este libro aprenderemos. Siente el bosque urbano como nunca antes.

Un grup de paleontòlegs s'ha instal·lat a la pedrera. Aitana vol jugar a pirates i Martí proposa fer de pirates que busquen dinosaures. Ser... Piratosaures!

«Hui han fet fora de la feina al pare. Ens ho ha dit mentre estàvem sopant». La notícia inesperada de la pèrdua de l’únic sou de la casa capgirarà la vida de Manel i la seua família i tindrà conseqüències imprevisibles. Fa només un any que es van mudar a una casa nova i va canviar d’institut: adaptar-se i sobreviure a 3r d’ESO en un entorn nou no resulta fàcil. Ara les dificultats es multipliquen. Manel escriu aquest diari i intenta viure, i que l’afició al dibuix li done unes pinzellades de color a un any gris.

LA TROBALLA d’un antic manuscrit serveix com a motiu per endinsar-nos en una història que ens fa viatjar, creuant la Mediterrània, al segle XIV, a l’Alguer. Allí, una dona extraordinària ens descobreix la vida d’una família de comerciants valencians així com la situació de la Corona d’Aragó a la baixa Edat Mitjana; la convivència entre les comunitats cristianes, islàmiques i jueves; el comerç; la forma de vida de les famílies i el paper de les dones en un període que, si bé hi augura canvis, encara resta molt arrelat en els costums medievals. Aquest escrit ens mostrarà com, des de molt antic, ja hi hagué dones que saberen obrir camins per portar endavant els seus projectes.

Un animal de companyia és un amic que depén de tu. Si l’adoptes (sempre millor que comprar-lo), l’has de cuidar molt i no abandonar-lo mai. Aquest llibre és una cançó d’algú que tenia deu gossets. Els llibres també són amics, però no tenen sentiments i es poden deixar temporades llargues sense fer-los cas... Només que no voldràs deixar de llegir 10 Gossets. Si tens un gos, pots llegir-li’l. Si no el tens, no has de patir, perquè aquí dins en van molts!

Aquests títols han aparegut alhora. Són les rondalles d'Enric Valor adaptades amb un llenguatge més senzill per Jordi Raül Verdú i amb il·lustracions en color d'Antoni Laveda, Sílvia Faus, Dani Cruz i Ada Sinache:

Us proposem acompanyar-nos fins a Portbou a la recerca del llegat del savi de Berlín: Walter Benjamin. Un intens i original periple vital amb què va afrontar el pitjors dimonis del seu temps, que d’alguna manera també és el nostre i que va acabar abruptament a la duana empordanesa. Un indret que, en paraules de Hanna Arendt, en visitar la tomba del filòsof, «és un dels racons més bells del planeta…». Sobretot perquè avui reivindicar la figura del filòsof alemany no és un exercici formal deslligat de la realitat del nostre temps. Perquè Benjamin pateix o anticipa –i, per tant, hi pensa–, algunes de les pitjors malures que estem patint en l’actualitat: el feixisme, l’exili, el domini subjugant dels mitjans de comunicació de masses, l’alienació econòmica, el consum descontrolat, la destrucció a marxes forçades de la naturalesa... tot això contrapuntejat per consideracions de caràcter més quotidià que focalitzen la reflexió en objectes o accions suposadament fútils com les postals, el menjar, la fotografia, el passeig, el col·leccionisme o les antiguitats...

«Este libro cuenta un secreto que te cambiará la vida para siempre y que te hará crecer más deprisa». ¿Cómo? Con tres historias que nos explica Fani Grande y con las que aprendemos cómo funciona el cerebro, lo importante que es leer y, sobre todo, a elegir si queremos tener un cerebro o un melón en la cabeza... Como es importante tomarse los temas serios con humor, Fani pensó en Ortifus para ilustrar el libro para que La neurona Lectora se divirtiera mucho. La neurona Lectora és un libro de no ficción dirigido a lectores de primer ciclo de primaria. Ha nacido de las numerosas visitas que Fani Grande ha hecho a centros educativos. Continua haciendo visitas y talleres, y muchas otras cosas; ahora, a la manera COVID Con la neurona lectora se puede trabajar cómo funciona el cerebro, o también aprender sobre la importancia de los libros, y muchas otras cosas..

La mort és una constant en la vida. Totes les persones sabem que més tard o més prompte hem de passar per aquest trànsit, i hem de morir sense poder fer res. La societat contemporània viu immersa en una cultura que tendeix a amagar la realitat de la mort, rellevada a un simple fet biològic. Tanmateix, abans que aquests canvis socials estandarditzaren el ritual de la mort, els valencians tenien els seus particulars ritus funeraris, bona part dels quals tenien un fort component femení, que anava des de l’atenció als moribunds, l’amortallament i la vetla, fins a l’organització i pràctica del dol. En molts pobles eren també les mateixes comares qui també amortallaven els cossos. Les dones ajudaven a nàixer, i també acompanyaven en la mort. Pel que fa al títol, Animetes santes, fa referència a un costum molt popular en les cases dels nostres majors, quan les dones encenien unes espelmes o animetes en record dels difunts de la família. Normalment, també col·locaven les fotos dels difunts davant de cada animeta. De vegades també l’animeta era considerada com una mena de «lar» protector de la família i per això li encenien una espelma, encara que no fora Tots Sants ni Ànimes. Així, en el costum popular valencià les «animetes santes» eren les ànimes de tots aquells difunts familiars que protegien els vius.

Fa molts anys, vivia en un mas de la serra de Penàguila un llaurador que tenia tres fills. Els dos primers eren grandots i arriscats, i llauraven com no ho feia ningú en el terme. El tercer era més menut i prim, però sofert i resistent com a bon muntanyés. Els més grans confiaven en la seua força, i el petit en el seu enginy i tenacitat. Un dia, quan ja eren ben fadrins, son pare els cridà i els digué: –Fills meus, ja sou grans, i és moment d’eixir de la llar i de córrer món.

Brunilda era la filla del poderós marqués Bernat de Vilian, senyor d’una fortalesa que, fa molts segles, era clau entre tres regnes. El pare s’havia criat sempre en guerra amb els veïns el que el va fer un home sever. I per por a que morís com sa mare, sempre tenia a Brunilda tancada dins el castell. Només li permetia, unes hores al dia, passejar-se per dins de l’hort que tenien. Quina cruel reclusió. No coneixia cap persona jove, llevat de les serventes que treballaven en el castell-palau.

En temps antics, hi havia un castell que dominava les terres dels voltants de les serres d’Aitana, Serrella, Benicadell i Mariola. El seu regne era molt desitjat pels reis veïns, així que quan el rei Abd Al·lah es va morir, es presentaren en el seu castell acompanyats pels seus seguicis de guerrers. I el seu fill quedà en deute amb l’Home del Sol per tal de recuperar el reialme i evitar la guerra. Un deute difícil de pagar que comptarà amb l’ajuda inesperada de Miriam, la valenta filla de l’Home del Sol.

AURA mai s’havia plantejat que pogués existir un món diferent. A mitjan de l’actual mil·lenni, s’ha dut a l’extrem la desconnexió de la humanitat amb la naturalesa, tot és net i ordenat. Tanmateix, un arriscat experiment de tornar a introduir els animals de companyia, foragitats fa molt de temps de les cases per antihigiènics i infecciosos, desperta en ella la comprensió de la injustícia que s’està cometent amb les bèsties. Una femella de tigre es converteix en la seua fidel companya i, per molt que li posen les lleis pel davant, no pot resignar-se a abandonar-la al seu destí quan li siga retirada per haver crescut massa. Aura tractarà de salvar-la, amb l’ajuda de diversos personatges, sovint enigmàtics, i d’una computadora-robot que sembla massa espavilada per la seua condició. Resultarà el pla d’Aura com ella espera? Trobarà un lloc al món per a la seua amiga? No ho sap, però s’adona que l’animal, ignorant de les maquinacions humanes, només la té a ella.

El primer terç del segle xx fou una època ben convulsa i, sobretot, tràgica. En aquest context, un misteriós narrador inicia el seu relat: «Mai he contat les coses que m'han passat, i no ha sigut per falta de ganes, simplement, és que no podia, en realitat, no convenia. Al cap de tant de temps, i quan tot és igual, s’ha convertit en una necessitat de fer catarsi. La meua vida ha estat una simulació, un teatre permanent en el qual, probablement, jo era l'únic conscient que estava interpretant.Soc un dimoni, convé deixar-ho clar, i és per conjurar temptacions i esbargir assetjaments que contaré la història, no de la meua vida, si de cas de la part d'aquesta en què es va consumar el destí tràgic de moltes persones. Al final, pensareu que sóc culpable, i mireu si és així, que no diré exactament on va passar ni tampoc els noms vertaders de les persones afectades, més que res perquè tampoc em pugueu relacionar ni, finalment, trobar».Tot fugint de la mirada càndida, el lector ha d’atrevir-se a endinsar-se en un món que no és blanc o negre, sinó més bé gris i fosc com l’ànima dels miserables.

Eren 5 en un llit' és una cançó popular americana que ens ensenya a comptar enrere.

«Aquest llibre explica un secret que et canviarà la vida per a sempre i que et farà créixer més de pressa». Com? Amb tres històries reals que ens explica Fani Grande i a través de les quals aprenem coses sobre com funciona el cervell, la importància de llegir i, sobretot, a triar si volem tindre un cervell o un meló al cap... Com més seriosos són els temes, més cal abordar-los amb humor i per a això Fani va pensar amb Ortifus per tal que La neurona Lectoreta estiga ben divertida.

Llibre de No Ficció. 

Aquest llibre ha rebut una ajuda del Ministerio de Cultura y Deporte

Pandora era una gata negra una mica supersticiosa. Però... qui diu que els gats negres duen mala sort? Acompanya'ns en aquesta història i descobriràs la veritat.

Diuen i expliquen que, no fa tant de temps, vivia un contacontes que tothom s’estimava: Llorenç. Com que cal recordar les persones bones sempre, escriptores i escriptors genials van inventar contes fantàstics com a homenatge; artistes dels pinzells li de primera categoria feren dibuixos... i, de tota aquella tendresa, va nàixer un llibre que ajudava als que queien malalts. I això és tan cert com que és el llibre que veus ací mateix.

Aquests títols han aparegut alhora. Són les rondalles d'Enric Valor adaptades amb un llenguatge més senzill per Jordi Raül Verdú i amb il·lustracions en color d'Antoni Laveda, Sílvia Faus, Dani Cruz i Noèlia Conca.

A la vila d’Atzeneta, en una de les parts més altes i boscoses de la Vall d’Albaida, fa moltíssims anys, hi havia una mestra ben guapa, que era viuda i tenia una filla. Li deien dona Irene, i era una dona sabudíssima, de molta astúcia i sense bondat. Entre les alumnes, n’hi havia una que li deien Beatriu una xiqueta estudiosa i bencreguda i era filla del manyà del poble, Marçal, home molt hàbil en el seu ofici, i viudo igualment, com la mestra.

«Jordi! La teua dona tindrà un fill a l’agost, naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei». 

Jordi es va quedar sense paraula. En aquell moment començaren a caure volves de neu, darrere de les quals desaparegué la vella. 

Al mes d’agost, com va pronosticar la gitana, la masovera va donar a llum un xic ros i bonic, que va nàixer de peus.

Açò diu que va passar en aquells temps en què la Vall d’Albaida es trobava en el límit del domini musulmà. A les faldes del Benicadell, vivia en una caseta un jove matrimoni , Andreu i Vicenta-Maria. Ell era pastor. El tercer mes de matrimoni, la desgràcia va caure sobre la parella. L’horta va ser arramblada per una forta avinguda d’aigua..., tot va ser arrabassat i deixat en la més gran desolació.

Fa segles, Teresa vivia en una cabanya de la serra amb son pare. Un dia, cosia a la porta i va veure venir cap a ella un pobre alt i flac, amb una barba i cabellera blanca i llarga, que duia a l’esquena unes alforges. Teresa li va traure un plat de calent i quan el vell se’l prengué, buscà en les alforges i tragué un llibrot, de velles tapes i fulls de pergamí. A la nit, començà, a mitja veu, a llegir les estranyes paraules de la primera pàgina, que deien: «Faig – aixac –abrac – cadabrac»...