La mort és una constant en la vida. Totes les persones sabem que més tard o més prompte hem de passar per aquest trànsit, i hem de morir sense poder fer res. La societat contemporània viu immersa en una cultura que tendeix a amagar la realitat de la mort, rellevada a un simple fet biològic. Tanmateix, abans que aquests canvis socials estandarditzaren el ritual de la mort, els valencians tenien els seus particulars ritus funeraris, bona part dels quals tenien un fort component femení, que anava des de l’atenció als moribunds, l’amortallament i la vetla, fins a l’organització i pràctica del dol. En molts pobles eren també les mateixes comares qui també amortallaven els cossos. Les dones ajudaven a nàixer, i també acompanyaven en la mort. Pel que fa al títol, Animetes santes, fa referència a un costum molt popular en les cases dels nostres majors, quan les dones encenien unes espelmes o animetes en record dels difunts de la família. Normalment, també col·locaven les fotos dels difunts davant de cada animeta. De vegades també l’animeta era considerada com una mena de «lar» protector de la família i per això li encenien una espelma, encara que no fora Tots Sants ni Ànimes. Així, en el costum popular valencià les «animetes santes» eren les ànimes de tots aquells difunts familiars que protegien els vius.

AURA mai s’havia plantejat que pogués existir un món diferent. A mitjan de l’actual mil·lenni, s’ha dut a l’extrem la desconnexió de la humanitat amb la naturalesa, tot és net i ordenat. Tanmateix, un arriscat experiment de tornar a introduir els animals de companyia, foragitats fa molt de temps de les cases per antihigiènics i infecciosos, desperta en ella la comprensió de la injustícia que s’està cometent amb les bèsties. Una femella de tigre es converteix en la seua fidel companya i, per molt que li posen les lleis pel davant, no pot resignar-se a abandonar-la al seu destí quan li siga retirada per haver crescut massa. Aura tractarà de salvar-la, amb l’ajuda de diversos personatges, sovint enigmàtics, i d’una computadora-robot que sembla massa espavilada per la seua condició. Resultarà el pla d’Aura com ella espera? Trobarà un lloc al món per a la seua amiga? No ho sap, però s’adona que l’animal, ignorant de les maquinacions humanes, només la té a ella.

El primer terç del segle xx fou una època ben convulsa i, sobretot, tràgica. En aquest context, un misteriós narrador inicia el seu relat: «Mai he contat les coses que m'han passat, i no ha sigut per falta de ganes, simplement, és que no podia, en realitat, no convenia. Al cap de tant de temps, i quan tot és igual, s’ha convertit en una necessitat de fer catarsi. La meua vida ha estat una simulació, un teatre permanent en el qual, probablement, jo era l'únic conscient que estava interpretant.Soc un dimoni, convé deixar-ho clar, i és per conjurar temptacions i esbargir assetjaments que contaré la història, no de la meua vida, si de cas de la part d'aquesta en què es va consumar el destí tràgic de moltes persones. Al final, pensareu que sóc culpable, i mireu si és així, que no diré exactament on va passar ni tampoc els noms vertaders de les persones afectades, més que res perquè tampoc em pugueu relacionar ni, finalment, trobar».Tot fugint de la mirada càndida, el lector ha d’atrevir-se a endinsar-se en un món que no és blanc o negre, sinó més bé gris i fosc com l’ànima dels miserables.

Eren 5 en un llit' és una cançó popular americana que ens ensenya a comptar enrere.

«Aquest llibre explica un secret que et canviarà la vida per a sempre i que et farà créixer més de pressa». Com? Amb tres històries reals que ens explica Fani Grande i a través de les quals aprenem coses sobre com funciona el cervell, la importància de llegir i, sobretot, a triar si volem tindre un cervell o un meló al cap... Com més seriosos són els temes, més cal abordar-los amb humor i per a això Fani va pensar amb Ortifus per tal que La neurona Lectoreta estiga ben divertida.

Pandora era una gata negra una mica supersticiosa. Però... qui diu que els gats negres duen mala sort? Acompanya'ns en aquesta història i descobriràs la veritat.

Diuen i expliquen que, no fa tant de temps, vivia un contacontes que tothom s’estimava: Llorenç. Com que cal recordar les persones bones sempre, escriptores i escriptors genials van inventar contes fantàstics com a homenatge; artistes dels pinzells li de primera categoria feren dibuixos... i, de tota aquella tendresa, va nàixer un llibre que ajudava als que queien malalts. I això és tan cert com que és el llibre que veus ací mateix.

Aquests títols han aparegut alhora. Són les rondalles d'Enric Valor adaptades amb un llenguatge més senzill per Jordi Raül Verdú i amb il·lustracions en color d'Antoni Laveda, Sílvia Faus, Dani Cruz i Noèlia Conca.

A la vila d’Atzeneta, en una de les parts més altes i boscoses de la Vall d’Albaida, fa moltíssims anys, hi havia una mestra ben guapa, que era viuda i tenia una filla. Li deien dona Irene, i era una dona sabudíssima, de molta astúcia i sense bondat. Entre les alumnes, n’hi havia una que li deien Beatriu una xiqueta estudiosa i bencreguda i era filla del manyà del poble, Marçal, home molt hàbil en el seu ofici, i viudo igualment, com la mestra.

«Jordi! La teua dona tindrà un fill a l’agost, naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei». 

Jordi es va quedar sense paraula. En aquell moment començaren a caure volves de neu, darrere de les quals desaparegué la vella. 

Al mes d’agost, com va pronosticar la gitana, la masovera va donar a llum un xic ros i bonic, que va nàixer de peus.

Açò diu que va passar en aquells temps en què la Vall d’Albaida es trobava en el límit del domini musulmà. A les faldes del Benicadell, vivia en una caseta un jove matrimoni , Andreu i Vicenta-Maria. Ell era pastor. El tercer mes de matrimoni, la desgràcia va caure sobre la parella. L’horta va ser arramblada per una forta avinguda d’aigua..., tot va ser arrabassat i deixat en la més gran desolació.

Fa segles, Teresa vivia en una cabanya de la serra amb son pare. Un dia, cosia a la porta i va veure venir cap a ella un pobre alt i flac, amb una barba i cabellera blanca i llarga, que duia a l’esquena unes alforges. Teresa li va traure un plat de calent i quan el vell se’l prengué, buscà en les alforges i tragué un llibrot, de velles tapes i fulls de pergamí. A la nit, començà, a mitja veu, a llegir les estranyes paraules de la primera pàgina, que deien: «Faig – aixac –abrac – cadabrac»...

Tots els llibres tenen una porta perquè hi entri el lector, aquest en té dues, amb la peculiaritat que més que portes són andanes. Concretament les andanes de l’Estació del Nord, a València, i les de l’Estació de França, a Barcelona. Però no es tracta d’un llibre de viatge, sinó del relat d’un desplaçament."L’home impacient" són uns diaris literaris, més aviat poc íntims, que Antoni Martí Monterde va començar a escriure en el moment que va abandonar València, on se sentia desplaçat, i s’instal·la a Barcelona com si fos per a sempre. Per raons diverses aquest desplaçament somou certs fonaments que tenen a veure amb la història personal —però també col·lectiva— d’una línia de ferrocarril que uneix les dues capitals. Llibres, espais, records, oblits, Cafès, constitueixen la trama d’un assaig narratiu en forma de diari sense dates, en què ressonen les potents veus de J. V. Foix, Joan Fuster i Josep Pla. Una meditació sobre el significat d’anar-se’n d’un lloc i preguntar-se si la vida no és precisament això, una immensa sala d’espera, com un Cafè, una andana de per vida, un lloc d’on estar sempre anant-se’n.

Arnau és un noi de divuit anys que viu amb els pares i dos germans més petits, i que treballa en un taller de reparació de cadires. La seva única il·lusió és arribar al cap de setmana per passar-se les hores mortes assegut al sofà de casa i jugar a la play. Fins que uns coneguts de la família, Mr. Rowlands i la seva filla Mo, li fan una proposta inesperada: una expedició al cor del Congo per fer un reportatge a un primatòleg que investiga en plena selva africana les estranyes morts d’uns ximpanzés. Tot i que, en un principi, no li fa cap gràcia aquella expedició, l’Arnau acabarà unint-se a l’empresa per viure tota una sèrie d’aventures entre cocodrils, elefants, ximpanzés i caçadors furtius. Amb bon humor i unes espurnes de romanticisme, res serà igual per a l’Arnau arran d’aquesta expedició.

Els protagonistes de Dissabte, jazz, Roser i Enric, viuen una segona oportunitat en la vida. Han quedat a la nit per anar a un concert de jazz. Durant el dia fan les activitats quotidianes d’un dissabte, el que els duu a trobar-se o evocar múltiples històries personals pròpies o de les persones que van creuant-se en el seu camí. Vides desaparegudes que aporten una melodia nostàlgica; vides dures, que donen un so greu; petites o grans traicions amb notes estridents... S’hi expressen els dubtes, les certeses, les pors, les misèries i les grandeses de multitud de personatges ubicats en el nostre present.Es tracta de respondre a l’anestèsia emocional on sovint ens endinsa la pèrdua dels éssers estimats, la malaltia, l’amor i el desamor o les adversitats quotidianes, i ser capaços de trobar nous escenaris o veure’ls amb uns altres ulls. Tot plegat, amb música de jazz.

Carbó, el gat de la bruixa Nicadora vol tastar el nen més dolç. Nicadora cedeix a consentir aquest desig tan estrany, però no sap que tot l’assumpte li donarà molta més feina que no esperava.

«Amb l’àvia m’agradava jugar al tres en ratlla i a fer ventalls de paper els dies de pluja. Sèiem vora la finestra, i mentre jo dibuixava les ratlles amb traç tremolós sobre un full blanc, corpresa per l’emoció, i amb la infantil certesa que aquesta vegada sí que li guanyaria la partida, ella portava tres cigrons per a mi i tres fesols per a ella. Els fesols guanyaven sempre; excepte el dia que, convençuda que la sort li la portaven les singulars fitxes, li vaig demanar que me les canviara. Aquell dia, llavors, guanyaren els cigrons. L’àvia guanyava sempre. L’àvia ara és morta i jo acabe de descobrir que ella era un regal de la vida. Em dic Clara, tinc 18 anys, m’agraden les teles boniques i els ventalls de colors. Sé cosir i tocar el piano i sóc anorèxica. Aquesta és la meua història».

Finalista del 38è Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil

Nous títols de les Primeres Rondalles d'Enric Valor, adaptades per Jordi Raül Verdú, amb les il·lustracions d'Antoni Laveda, Dani Cruz, Sílvia Faus i Àngela Barratxina. En aquest cas, els nous títols per a la col·lecció són:

17. Les velletes de la Penya Roja

18.  El patge Saguntí

19. L'amor de les tres taronges

20. El pollastre de festes

Ja ha arribat una nova fornada de les Primeres Rondalles d'Enric Valor, adaptades per Jordi Raül Verdú, amb les il·lustracions d'Antoni Laveda i Priscila Arándiga. En aquest cas, els nous títols per a la col·lecció són:

13. Esclafamuntanyes

14.  L'envejós d'Alcalà

15. El ferrer de Bèlgida

16. Les animetes/ Llegenda del palleter

Penses que a les xiques no els agrada tant el sexe com als xics? “Maricó” i “homenot” formen part del teu vocabulari habitual? Consideres que la transsexualitat és una malaltia? Creus que el clítoris té la mida d’un cigronet? Opines que el binarisme és inqüestionable? En el sexe tot “flueix” i no cal preguntar ni consensuar?

Si has contestat afirmativament alguna de les preguntes, potser et convindria revisar la idea que tens –i que t’han transmés– de la sexualitat i dels gèneres. Però si penses que el sexe és un fet positiu, saludable i plaent entre persones lliures i diverses, i que mai s’acaba d’aprendre, aquest és també el teu llibre.

3a Edició ampliada i actualitzada