Un animal de companyia és un amic que depén de tu. Si l’adoptes (sempre millor que comprar-lo), l’has de cuidar molt i no abandonar-lo mai. Aquest llibre és una cançó d’algú que tenia deu gossets. Els llibres també són amics, però no tenen sentiments i es poden deixar temporades llargues sense fer-los cas... Només que no voldràs deixar de llegir 10 Gossets. Si tens un gos, pots llegir-li’l. Si no el tens, no has de patir, perquè aquí dins en van molts!

Aquests títols han aparegut alhora. Són les rondalles d'Enric Valor adaptades amb un llenguatge més senzill per Jordi Raül Verdú i amb il·lustracions en color d'Antoni Laveda, Sílvia Faus, Dani Cruz i Ada Sinache:

Us proposem acompanyar-nos fins a Portbou a la recerca del llegat del savi de Berlín: Walter Benjamin. Un intens i original periple vital amb què va afrontar el pitjors dimonis del seu temps, que d’alguna manera també és el nostre i que va acabar abruptament a la duana empordanesa. Un indret que, en paraules de Hanna Arendt, en visitar la tomba del filòsof, «és un dels racons més bells del planeta…». Sobretot perquè avui reivindicar la figura del filòsof alemany no és un exercici formal deslligat de la realitat del nostre temps. Perquè Benjamin pateix o anticipa –i, per tant, hi pensa–, algunes de les pitjors malures que estem patint en l’actualitat: el feixisme, l’exili, el domini subjugant dels mitjans de comunicació de masses, l’alienació econòmica, el consum descontrolat, la destrucció a marxes forçades de la naturalesa... tot això contrapuntejat per consideracions de caràcter més quotidià que focalitzen la reflexió en objectes o accions suposadament fútils com les postals, el menjar, la fotografia, el passeig, el col·leccionisme o les antiguitats...

«Este libro cuenta un secreto que te cambiará la vida para siempre y que te hará crecer más deprisa». ¿Cómo? Con tres historias que nos explica Fani Grande y con las que aprendemos cómo funciona el cerebro, lo importante que es leer y, sobre todo, a elegir si queremos tener un cerebro o un melón en la cabeza... Como es importante tomarse los temas serios con humor, Fani pensó en Ortifus para ilustrar el libro para que La neurona Lectora se divirtiera mucho. La neurona Lectora és un libro de no ficción dirigido a lectores de primer ciclo de primaria. Ha nacido de las numerosas visitas que Fani Grande ha hecho a centros educativos. Continua haciendo visitas y talleres, y muchas otras cosas; ahora, a la manera COVID Con la neurona lectora se puede trabajar cómo funciona el cerebro, o también aprender sobre la importancia de los libros, y muchas otras cosas..

La mort és una constant en la vida. Totes les persones sabem que més tard o més prompte hem de passar per aquest trànsit, i hem de morir sense poder fer res. La societat contemporània viu immersa en una cultura que tendeix a amagar la realitat de la mort, rellevada a un simple fet biològic. Tanmateix, abans que aquests canvis socials estandarditzaren el ritual de la mort, els valencians tenien els seus particulars ritus funeraris, bona part dels quals tenien un fort component femení, que anava des de l’atenció als moribunds, l’amortallament i la vetla, fins a l’organització i pràctica del dol. En molts pobles eren també les mateixes comares qui també amortallaven els cossos. Les dones ajudaven a nàixer, i també acompanyaven en la mort. Pel que fa al títol, Animetes santes, fa referència a un costum molt popular en les cases dels nostres majors, quan les dones encenien unes espelmes o animetes en record dels difunts de la família. Normalment, també col·locaven les fotos dels difunts davant de cada animeta. De vegades també l’animeta era considerada com una mena de «lar» protector de la família i per això li encenien una espelma, encara que no fora Tots Sants ni Ànimes. Així, en el costum popular valencià les «animetes santes» eren les ànimes de tots aquells difunts familiars que protegien els vius.

Fa molts anys, vivia en un mas de la serra de Penàguila un llaurador que tenia tres fills. Els dos primers eren grandots i arriscats, i llauraven com no ho feia ningú en el terme. El tercer era més menut i prim, però sofert i resistent com a bon muntanyés. Els més grans confiaven en la seua força, i el petit en el seu enginy i tenacitat. Un dia, quan ja eren ben fadrins, son pare els cridà i els digué: –Fills meus, ja sou grans, i és moment d’eixir de la llar i de córrer món.

Brunilda era la filla del poderós marqués Bernat de Vilian, senyor d’una fortalesa que, fa molts segles, era clau entre tres regnes. El pare s’havia criat sempre en guerra amb els veïns el que el va fer un home sever. I per por a que morís com sa mare, sempre tenia a Brunilda tancada dins el castell. Només li permetia, unes hores al dia, passejar-se per dins de l’hort que tenien. Quina cruel reclusió. No coneixia cap persona jove, llevat de les serventes que treballaven en el castell-palau.

En temps antics, hi havia un castell que dominava les terres dels voltants de les serres d’Aitana, Serrella, Benicadell i Mariola. El seu regne era molt desitjat pels reis veïns, així que quan el rei Abd Al·lah es va morir, es presentaren en el seu castell acompanyats pels seus seguicis de guerrers. I el seu fill quedà en deute amb l’Home del Sol per tal de recuperar el reialme i evitar la guerra. Un deute difícil de pagar que comptarà amb l’ajuda inesperada de Miriam, la valenta filla de l’Home del Sol.

AURA mai s’havia plantejat que pogués existir un món diferent. A mitjan de l’actual mil·lenni, s’ha dut a l’extrem la desconnexió de la humanitat amb la naturalesa, tot és net i ordenat. Tanmateix, un arriscat experiment de tornar a introduir els animals de companyia, foragitats fa molt de temps de les cases per antihigiènics i infecciosos, desperta en ella la comprensió de la injustícia que s’està cometent amb les bèsties. Una femella de tigre es converteix en la seua fidel companya i, per molt que li posen les lleis pel davant, no pot resignar-se a abandonar-la al seu destí quan li siga retirada per haver crescut massa. Aura tractarà de salvar-la, amb l’ajuda de diversos personatges, sovint enigmàtics, i d’una computadora-robot que sembla massa espavilada per la seua condició. Resultarà el pla d’Aura com ella espera? Trobarà un lloc al món per a la seua amiga? No ho sap, però s’adona que l’animal, ignorant de les maquinacions humanes, només la té a ella.

El primer terç del segle xx fou una època ben convulsa i, sobretot, tràgica. En aquest context, un misteriós narrador inicia el seu relat: «Mai he contat les coses que m'han passat, i no ha sigut per falta de ganes, simplement, és que no podia, en realitat, no convenia. Al cap de tant de temps, i quan tot és igual, s’ha convertit en una necessitat de fer catarsi. La meua vida ha estat una simulació, un teatre permanent en el qual, probablement, jo era l'únic conscient que estava interpretant.Soc un dimoni, convé deixar-ho clar, i és per conjurar temptacions i esbargir assetjaments que contaré la història, no de la meua vida, si de cas de la part d'aquesta en què es va consumar el destí tràgic de moltes persones. Al final, pensareu que sóc culpable, i mireu si és així, que no diré exactament on va passar ni tampoc els noms vertaders de les persones afectades, més que res perquè tampoc em pugueu relacionar ni, finalment, trobar».Tot fugint de la mirada càndida, el lector ha d’atrevir-se a endinsar-se en un món que no és blanc o negre, sinó més bé gris i fosc com l’ànima dels miserables.

Eren 5 en un llit' és una cançó popular americana que ens ensenya a comptar enrere.

«Aquest llibre explica un secret que et canviarà la vida per a sempre i que et farà créixer més de pressa». Com? Amb tres històries reals que ens explica Fani Grande i a través de les quals aprenem coses sobre com funciona el cervell, la importància de llegir i, sobretot, a triar si volem tindre un cervell o un meló al cap... Com més seriosos són els temes, més cal abordar-los amb humor i per a això Fani va pensar amb Ortifus per tal que La neurona Lectoreta estiga ben divertida.

Llibre de No Ficció. 

Aquest llibre ha rebut una ajuda del Ministerio de Cultura y Deporte

Pandora era una gata negra una mica supersticiosa. Però... qui diu que els gats negres duen mala sort? Acompanya'ns en aquesta història i descobriràs la veritat.

Diuen i expliquen que, no fa tant de temps, vivia un contacontes que tothom s’estimava: Llorenç. Com que cal recordar les persones bones sempre, escriptores i escriptors genials van inventar contes fantàstics com a homenatge; artistes dels pinzells li de primera categoria feren dibuixos... i, de tota aquella tendresa, va nàixer un llibre que ajudava als que queien malalts. I això és tan cert com que és el llibre que veus ací mateix.

Aquests títols han aparegut alhora. Són les rondalles d'Enric Valor adaptades amb un llenguatge més senzill per Jordi Raül Verdú i amb il·lustracions en color d'Antoni Laveda, Sílvia Faus, Dani Cruz i Noèlia Conca.

A la vila d’Atzeneta, en una de les parts més altes i boscoses de la Vall d’Albaida, fa moltíssims anys, hi havia una mestra ben guapa, que era viuda i tenia una filla. Li deien dona Irene, i era una dona sabudíssima, de molta astúcia i sense bondat. Entre les alumnes, n’hi havia una que li deien Beatriu una xiqueta estudiosa i bencreguda i era filla del manyà del poble, Marçal, home molt hàbil en el seu ofici, i viudo igualment, com la mestra.

«Jordi! La teua dona tindrà un fill a l’agost, naixerà de peus i es casarà amb la fillastra del rei». 

Jordi es va quedar sense paraula. En aquell moment començaren a caure volves de neu, darrere de les quals desaparegué la vella. 

Al mes d’agost, com va pronosticar la gitana, la masovera va donar a llum un xic ros i bonic, que va nàixer de peus.

Açò diu que va passar en aquells temps en què la Vall d’Albaida es trobava en el límit del domini musulmà. A les faldes del Benicadell, vivia en una caseta un jove matrimoni , Andreu i Vicenta-Maria. Ell era pastor. El tercer mes de matrimoni, la desgràcia va caure sobre la parella. L’horta va ser arramblada per una forta avinguda d’aigua..., tot va ser arrabassat i deixat en la més gran desolació.

Fa segles, Teresa vivia en una cabanya de la serra amb son pare. Un dia, cosia a la porta i va veure venir cap a ella un pobre alt i flac, amb una barba i cabellera blanca i llarga, que duia a l’esquena unes alforges. Teresa li va traure un plat de calent i quan el vell se’l prengué, buscà en les alforges i tragué un llibrot, de velles tapes i fulls de pergamí. A la nit, començà, a mitja veu, a llegir les estranyes paraules de la primera pàgina, que deien: «Faig – aixac –abrac – cadabrac»...

Arnau és un noi de divuit anys que viu amb els pares i dos germans més petits, i que treballa en un taller de reparació de cadires. La seva única il·lusió és arribar al cap de setmana per passar-se les hores mortes assegut al sofà de casa i jugar a la play. Fins que uns coneguts de la família, Mr. Rowlands i la seva filla Mo, li fan una proposta inesperada: una expedició al cor del Congo per fer un reportatge a un primatòleg que investiga en plena selva africana les estranyes morts d’uns ximpanzés. Tot i que, en un principi, no li fa cap gràcia aquella expedició, l’Arnau acabarà unint-se a l’empresa per viure tota una sèrie d’aventures entre cocodrils, elefants, ximpanzés i caçadors furtius. Amb bon humor i unes espurnes de romanticisme, res serà igual per a l’Arnau arran d’aquesta expedició.

Els protagonistes de Dissabte, jazz, Roser i Enric, viuen una segona oportunitat en la vida. Han quedat a la nit per anar a un concert de jazz. Durant el dia fan les activitats quotidianes d’un dissabte, el que els duu a trobar-se o evocar múltiples històries personals pròpies o de les persones que van creuant-se en el seu camí. Vides desaparegudes que aporten una melodia nostàlgica; vides dures, que donen un so greu; petites o grans traicions amb notes estridents... S’hi expressen els dubtes, les certeses, les pors, les misèries i les grandeses de multitud de personatges ubicats en el nostre present.Es tracta de respondre a l’anestèsia emocional on sovint ens endinsa la pèrdua dels éssers estimats, la malaltia, l’amor i el desamor o les adversitats quotidianes, i ser capaços de trobar nous escenaris o veure’ls amb uns altres ulls. Tot plegat, amb música de jazz.

Carbó, el gat de la bruixa Nicadora vol tastar el nen més dolç. Nicadora cedeix a consentir aquest desig tan estrany, però no sap que tot l’assumpte li donarà molta més feina que no esperava.

«Amb l’àvia m’agradava jugar al tres en ratlla i a fer ventalls de paper els dies de pluja. Sèiem vora la finestra, i mentre jo dibuixava les ratlles amb traç tremolós sobre un full blanc, corpresa per l’emoció, i amb la infantil certesa que aquesta vegada sí que li guanyaria la partida, ella portava tres cigrons per a mi i tres fesols per a ella. Els fesols guanyaven sempre; excepte el dia que, convençuda que la sort li la portaven les singulars fitxes, li vaig demanar que me les canviara. Aquell dia, llavors, guanyaren els cigrons. L’àvia guanyava sempre. L’àvia ara és morta i jo acabe de descobrir que ella era un regal de la vida. Em dic Clara, tinc 18 anys, m’agraden les teles boniques i els ventalls de colors. Sé cosir i tocar el piano i sóc anorèxica. Aquesta és la meua història».

Finalista del 38è Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil

Penses que a les xiques no els agrada tant el sexe com als xics? “Maricó” i “homenot” formen part del teu vocabulari habitual? Consideres que la transsexualitat és una malaltia? Creus que el clítoris té la mida d’un cigronet? Opines que el binarisme és inqüestionable? En el sexe tot “flueix” i no cal preguntar ni consensuar?

Si has contestat afirmativament alguna de les preguntes, potser et convindria revisar la idea que tens –i que t’han transmés– de la sexualitat i dels gèneres. Però si penses que el sexe és un fet positiu, saludable i plaent entre persones lliures i diverses, i que mai s’acaba d’aprendre, aquest és també el teu llibre.

3a Edició ampliada i actualitzada